Durant aquest
primer tema hem fet una aproximació a la psicologia de la educació, coneixent
els continguts prioritaris, la perspectiva històrica i algunes de les diferents
vessants. Aquest primer tema, m’ha semblat força interessant, tot i que hi ha
hagut temes que no hem desenvolupat gaire, ja que més endavant parlarem de
ells.
Quan parlem de
psicologia de l’educació nosaltres entenem que és una ciència que estudia els
processos psicològics i el comportament humà en el camp de l’educació, i que a
més a més estudia els processos d’ensenyança/aprenentatge. Tot això té que
veure amb la metacognició, és a dir, conèixer el propi coneixement. Tot i que, algunes concepcions teòriques creuen que només
haurien que tractar els temes de l’aplicació
del principis de psicologia, a diverses situacions de problemàtica educativa.
Jo no estic d’acord amb aquesta teoria, ja que deixa de banda el problema pot
ser el mestre i les tècniques que ofereix als seus alumnes.
Per una altra
banda, altres teories defensen que la psicologia educativa, no pot cenyir-se a
una funció tan concreta e instrumental, si no que s’ha d’ocupar de tot tipus de
conductes humanes, complexes amb diferents situacions educatives, a més a més
creuen que ha de ser una eina d’investigació. Amb aquesta segona teoria si que
hi estic d’acord, ja que la investigació de noves propostes educatives és la
base per millorar la pràctica. Com ha educadors no hem de creure que ho sabem
tot, tot el contrari, hem de investigar sobre la practica educativa i posar-nos
al corrent de les noves que van sorgint i intentar aplicar-les.
Els continguts i
temes prioritaris de la psicologia són, en primer lloc, els processos de canvi comportamental,
en aquest cas trobem el nivell de desenvolupament del nen,aquest es dóna tot i
que per edats i hauria de ser per coneixement . També trobem el nivell de competència
i aptitud general de cada nen, els mestres han de realitzar una metodologia
flexible, respectant el ritme individual de cada nen. I per últim trobem el
nivell de disposició afectiva i emocional de cada nen, no tots els nens son
igual, de la mateixa manera no tindran els mateixos gustos i aficions, com a
mestres hem de treballar molt el tema motivacional amb els nens per treure els
seus interessos i que treballin mes autònomament.
El segon tema
prioritari de la psicologia de l’educació són els factors o variables que
condicionen el he esmentat anteriorment. En aquest cas donem importància al
mestre amb l’actitud i el model d’aprenentatge i intervenció fa servir en casa
cas, el qual ha de estar adequat a la situació educativa i l’ambient docent, es
a dir, la forma de treballar, les relacions que mostra, con té en compte el
context que influeix al nen...
Aquestos continguts
són estudiats amb una triple finalitat: proporcionar models explicatius dels
processos de canvi, contribuir a la planificació de situacions educatives eficaces
i ajudar a la resolució dels problemes educatius concrets.
Per aquesta raó, la
ciència de la psicologia de la educació no ha de veure tan sols amb els nens si
no amb els mestres, l’entorn, la família i tots els vincles i aspectes que envolten
a aquest.
L’origen de la
psicologia, s’esdevé a l’any 1890 fins al 1920. Els autors més destacats van
ser:
William James
(1842-1910) el qual va fer tot un tractat ‘’Paraules per als mestres de
psicologia’’
G. Strndley Hall
(1844-1924) aquest va fer recerques sobre la psicologia del nen i va aplicar el
test mental per explorar el pensament infantil. Tot i que el gran impulsor del
test mental va ser en Alfred Binet (1857-1911) el qual va realitzar, sin i tot
una escala mètrica d’intel·ligència que
encara està en vigor i és utilitzada. (Jo no estic gaire d’acord amb fer uns
tests d’intel·ligència a nens tan petits.). Thorndike (1874-1949) va se un dels
primers conductistes. Va elaborar la ‘’llei de l’afecte’’ la qual defenia que
les conductes que el nen aprèn són les que satisfan un impuls positiu en ell.
Un altre autor, en J.M Catell (1860-1944) va formar part del primer Laboratori
de Psicologia.
Tot i que ha plogut
molt d’ençà, les seves idees to i que hauran estat molt criticades, no eren
dolentes i encara avui en dia es fan servir. Els autors que m’han donat un gran
valor varen ser els dos últims: Edouard Clapareda (1873-1940) va ser un
entusiasta de la renovació pedagògica. Va creà un institut de psicologia. Ell defensà
que els aprenentatges de l’escola han d’aportar ensenyaments morals. A més a
més digué ja, que els aprenentatges memorístics no tenien cap fonament per als
nens, ja que no es podien utilitzar en contextos diaris. Per últim trobem a
John Dewey (1859-1952) el qual deia que si no partim de les motivacions dels alumnes, difícilment, seran aprenentatges que perdurin amb
el temps, A més a més parlava de que hem de treballar com a mestres, de manera
d’intentar canviar la societat.
Durant els anys
1920 als 1950 va tenir molt d’auge el moviment psicomètric, és a dir, la
utilització de test. Es van consolidant les escoles psicològiques com els conductismes, psicoanàlisis i la
psicologia de la Gestalt. En aquest moment es comença a aparèixer un interès
per la psicologia.
Els temps
posteriors, fins al 1975, apareix la obra de Piaget, i es donen compta que hi
ha alguna cosa més que el conductisme i les teories anteriors. En aquest període,
també es divulga l’obra d’en Vigostky A
més a més, es desenvoluparà la cibernètica, la teoria de general de sistemes,
la teoria de la informació, i la teoria de la presa de decisions que contribueixen
a fer evidents les insuficiències del conductisme i la necessitat d’un nou
plantejament.
Actualment, per fer
un estudi del coneixement humà partim de diferents vessants, o teories que s’apliquen
les aules d’avui dia.
Una de les
orientacions que més ha influït en la educació i la pedagogia va ser el
conductisme, el qual considera l’ambient extern com a principal factor de la conducta
humana. Amb l’aplicació d’aquesta teoria, els Mestres volien controlar, modificar,
millorar situacions conductuals i d’aprenentatge .
Aquesta teoria neix
amb en Watson ja que és el primer en parlar de estímul- resposta. A més a més
considera la ment humana com a una tabula rassa sent l’ambient extern el que
configura la personalitat de la persona. D’aquesta manera, investigaven, a
partir d’una situacions de conducta clara i mesurable, manera, en Watson vol
dir-nos que és el mestre el centre de tot aprenentatge, ja que és ell qui
dirigeix, amb resultats controlats i quantitatius a tots els nens de l’escola. En
la meva opinió, el conductisme és una teoria que està mal plantejada, ja que és
cert que per mitja de les accions que fa un mestre, pot controlar a un nen,
però no per que el nen sigui una tabula rasa i no sàpiga res, si no per que els
nens dipositen una gran confiança en els seus educadors.
Seguint amb el
conductisme, als seus inicis, estudiava els aprenentatges mes simples, les
associacions verbals, com sa memòria retenia els estímuls, les respostes a
partir de reforços , les angoixes i les pors d’anar a l’escola, a partir d’aquí,
els conductistes investiguen
seleccionant quin tipus d’estratègies on les més adequades, valoren el procés i
determinen si la situació ha estat efectiva i amb resultats desitjables.
Actualment li donen
més importància al reforç individual i a dissenyar processos d’instrucció i d’ensenyament.
Com he esmentat
anteriorment, amb el pas del temps la teoria del conductisme es veu pobre e
insuficient i apareixen altres corrents que li donen més importància a altres
factors com la cognició o l’entorn en el qual viu el nen.
Com a contraposició
del conductisme, apareix la cognició cognitiva, els quals es centraven en temes
que els conductistes els hi costava estudiar, així com els processos.
Amb la orientació
psicosocial, una altra corrent, s’estudiaven el perquè a prenen el que aprenem,
com ho fem, el funcionament de la nostres experiències, així com la utilització
de la memòria. Aquestos es centraven en la interacció entre el docent, l’alumne
i en com fer que aquestos aprenentatges siguin més bons . La orientació
psicosocial, té en compte les diferències individuals de tots els nens, creu
que és el nen el responsable del seu propi aprenentatge i també treballa el rol
del mestre per aconseguir un aprenentatge autònom. D’es del meu punt de vista, és molt important
que el mestre tingui un rol de guia, acompanyant en tot moment al nen durant el
seu aprenentatge però donant-li espai i les eines per que pugui aconseguir-lo autònomament.
Per últim trobem la
orientació ecològica, la qual va fonamentar-se en la teoria de Darwin. El major
representant va ser Brofenbrenner. En aquesta teoria, Brofenbrenner afirma que
el nen i el seu entorn van a la par, és a dir, que s’influeixen un amb l’altre.
Així doncs, en la seva teoria parla de tres sistemes que influeixen al nen i
com actuen aquestos per ajudar al nen a crear un aprenentatge òptim. En primer lloc, trobem el sistema que és més
proper al nen, el microsistema, aquest està format per la família, l’escola,
les relacions i els llocs on el nen estableix relació directa. El mesosistema
fa referència a les relacions que es donen entre els diferents microsistemes. L’exosistema
fa referència a l’escenari social on el nen pot influir però que aquest no
participa directament i per últim, el macrosistema, que fa referència a la
cultura i subcultura en la qual el nen viu.
Es cert que el nen es desenvoluparà d’una manera o un altra segons en l’entorn en que visqui, per aquest motiu aquesta teoria ecològica és tant interessant per que li dona importància al context en el qual el nen creix i es relaciona.
Per últim deixo un vídeo de Mafalda, on es veu la importància dels comentaris dels pares, part del miscrosistema i com influeix en ma motivació dels nens.
http://www.youtube.com/watch?v=ydazeXYFpnI&feature=related