MODUL 1: Conceptualització de la psicologia de l'educació

Durant aquest primer tema hem fet una aproximació a la psicologia de la educació, coneixent els continguts prioritaris, la perspectiva històrica i algunes de les diferents vessants. Aquest primer tema, m’ha semblat força interessant, tot i que hi ha hagut temes que no hem desenvolupat gaire, ja que més endavant parlarem de ells.  

Quan parlem de psicologia de l’educació nosaltres entenem que és una ciència que estudia els processos psicològics i el comportament humà en el camp de l’educació, i que a més a més estudia els processos d’ensenyança/aprenentatge. Tot això té que veure amb la metacognició, és a dir, conèixer el propi coneixement. Tot i que,  algunes concepcions teòriques creuen que només haurien que tractar els temes  de l’aplicació del principis de psicologia, a diverses situacions de problemàtica educativa. Jo no estic d’acord amb aquesta teoria, ja que deixa de banda el problema pot ser el mestre i les tècniques que ofereix als seus alumnes.

Per una altra banda, altres teories defensen que la psicologia educativa, no pot cenyir-se a una funció tan concreta e instrumental, si no que s’ha d’ocupar de tot tipus de conductes humanes, complexes amb diferents situacions educatives, a més a més creuen que ha de ser una eina d’investigació. Amb aquesta segona teoria si que hi estic d’acord, ja que la investigació de noves propostes educatives és la base per millorar la pràctica. Com ha educadors no hem de creure que ho sabem tot, tot el contrari, hem de investigar sobre la practica educativa i posar-nos al corrent de les noves que van sorgint i intentar aplicar-les.

Els continguts i temes prioritaris de la psicologia són, en primer lloc, els processos de canvi comportamental, en aquest cas trobem el nivell de desenvolupament del nen,aquest es dóna tot i que per edats i hauria de ser per coneixement . També trobem el nivell de competència i aptitud general de cada nen, els mestres han de realitzar una metodologia flexible, respectant el ritme individual de cada nen. I per últim trobem el nivell de disposició afectiva i emocional de cada nen, no tots els nens son igual, de la mateixa manera no tindran els mateixos gustos i aficions, com a mestres hem de treballar molt el tema motivacional amb els nens per treure els seus interessos i que treballin mes autònomament.

El segon tema prioritari de la psicologia de l’educació són els factors o variables que condicionen el he esmentat anteriorment. En aquest cas donem importància al mestre amb l’actitud i el model d’aprenentatge i intervenció fa servir en casa cas, el qual ha de estar adequat a la situació educativa i l’ambient docent, es a dir, la forma de treballar, les relacions que mostra, con té en compte el context que influeix al nen...

Aquestos continguts són estudiats amb una triple finalitat: proporcionar models explicatius dels processos de canvi, contribuir a la planificació de situacions educatives eficaces i ajudar a la resolució dels problemes educatius concrets.

Per aquesta raó, la ciència de la psicologia de la educació no ha de veure tan sols amb els nens si no amb els mestres, l’entorn, la família i tots els vincles i aspectes que envolten a aquest.

L’origen de la psicologia, s’esdevé a l’any 1890 fins al 1920. Els autors més destacats van ser:

William James (1842-1910) el qual va fer tot un tractat ‘’Paraules per als mestres de psicologia’’

G. Strndley Hall (1844-1924) aquest va fer recerques sobre la psicologia del nen i va aplicar el test mental per explorar el pensament infantil. Tot i que el gran impulsor del test mental va ser en Alfred Binet (1857-1911) el qual va realitzar, sin i tot una escala mètrica  d’intel·ligència que encara està en vigor i és utilitzada. (Jo no estic gaire d’acord amb fer uns tests d’intel·ligència a nens tan petits.). Thorndike (1874-1949) va se un dels primers conductistes. Va elaborar la ‘’llei de l’afecte’’ la qual defenia que les conductes que el nen aprèn són les que satisfan un impuls positiu en ell. Un altre autor, en J.M Catell (1860-1944) va formar part del primer Laboratori de Psicologia.

Tot i que ha plogut molt d’ençà, les seves idees to i que hauran estat molt criticades, no eren dolentes i encara avui en dia es fan servir. Els autors que m’han donat un gran valor varen ser els dos últims: Edouard Clapareda (1873-1940) va ser un entusiasta de la renovació pedagògica. Va creà un institut de psicologia. Ell defensà que els aprenentatges de l’escola han d’aportar ensenyaments morals. A més a més digué ja, que els aprenentatges memorístics no tenien cap fonament per als nens, ja que no es podien utilitzar en contextos diaris. Per últim trobem a John Dewey (1859-1952) el qual deia que si no partim de les motivacions dels alumnes, difícilment, seran aprenentatges que perdurin amb el temps, A més a més parlava de que hem de treballar com a mestres, de manera d’intentar canviar la societat.

Durant els anys 1920 als 1950 va tenir molt d’auge el moviment psicomètric, és a dir, la utilització de test. Es van consolidant les escoles psicològiques  com els conductismes, psicoanàlisis i la psicologia de la Gestalt. En aquest moment es comença a aparèixer un interès per la psicologia.

Els temps posteriors, fins al 1975, apareix la obra de Piaget, i es donen compta que hi ha alguna cosa més que el conductisme i les teories anteriors. En aquest període, també es divulga l’obra d’en Vigostky  A més a més, es desenvoluparà la cibernètica, la teoria de general de sistemes, la teoria de la informació, i la teoria de la presa de decisions que contribueixen a fer evidents les insuficiències del conductisme i la necessitat d’un nou plantejament.

Actualment, per fer un estudi del coneixement humà partim de diferents vessants, o teories que s’apliquen les aules d’avui dia.

Una de les orientacions que més ha influït en la educació i la pedagogia va ser el conductisme, el qual considera l’ambient  extern com a principal factor de la conducta humana. Amb l’aplicació d’aquesta teoria, els Mestres volien controlar, modificar, millorar situacions conductuals i d’aprenentatge .

Aquesta teoria neix amb en Watson ja que és el primer en parlar de estímul- resposta. A més a més considera la ment humana com a una tabula rassa sent l’ambient extern el que configura la personalitat de la persona. D’aquesta manera, investigaven, a partir d’una situacions de conducta clara i mesurable, manera, en Watson vol dir-nos que és el mestre el centre de tot aprenentatge, ja que és ell qui dirigeix, amb resultats controlats i quantitatius a tots els nens de l’escola. En la meva opinió, el conductisme és una teoria que està mal plantejada, ja que és cert que per mitja de les accions que fa un mestre, pot controlar a un nen, però no per que el nen sigui una tabula rasa i no sàpiga res, si no per que els nens dipositen una gran confiança en els seus educadors.

Seguint amb el conductisme, als seus inicis, estudiava els aprenentatges mes simples, les associacions verbals, com sa memòria retenia els estímuls, les respostes a partir de reforços , les angoixes i les pors d’anar a l’escola, a partir d’aquí, els conductistes  investiguen seleccionant quin tipus d’estratègies on les més adequades, valoren el procés i determinen si la situació ha estat efectiva i amb resultats desitjables.

Actualment li donen més importància al reforç individual i a dissenyar processos d’instrucció i d’ensenyament.

Com he esmentat anteriorment, amb el pas del temps la teoria del conductisme es veu pobre e insuficient i apareixen altres corrents que li donen més importància a altres factors com la cognició o l’entorn en el qual viu el nen.

Com a contraposició del conductisme, apareix la cognició cognitiva, els quals es centraven en temes que els conductistes els hi costava estudiar, així com els processos.

Amb la orientació psicosocial, una altra corrent, s’estudiaven el perquè a prenen el que aprenem, com ho fem, el funcionament de la nostres experiències, així com la utilització de la memòria. Aquestos es centraven en la interacció entre el docent, l’alumne i en com fer que aquestos aprenentatges siguin més bons . La orientació psicosocial, té en compte les diferències individuals de tots els nens, creu que és el nen el responsable del seu propi aprenentatge i també treballa el rol del mestre per aconseguir un aprenentatge autònom.  D’es del meu punt de vista, és molt important que el mestre tingui un rol de guia, acompanyant en tot moment al nen durant el seu aprenentatge però donant-li espai i les eines per que pugui aconseguir-lo autònomament.

Per últim trobem la orientació ecològica, la qual va fonamentar-se en la teoria de Darwin. El major representant va ser Brofenbrenner. En aquesta teoria, Brofenbrenner afirma que el nen i el seu entorn van a la par, és a dir, que s’influeixen un amb l’altre. Així doncs, en la seva teoria parla de tres sistemes que influeixen al nen i com actuen aquestos per ajudar al nen a crear un aprenentatge òptim.  En primer lloc, trobem el sistema que és més proper al nen, el microsistema, aquest està format per la família, l’escola, les relacions i els llocs on el nen estableix relació directa. El mesosistema fa referència a les relacions que es donen entre els diferents microsistemes. L’exosistema fa referència a l’escenari social on el nen pot influir però que aquest no participa directament i per últim, el macrosistema, que fa referència a la cultura i subcultura en la qual el nen viu.

Es cert que el nen es desenvoluparà d’una manera o un altra segons en l’entorn en que visqui, per aquest motiu aquesta teoria ecològica és tant interessant per que li dona importància al context en el qual el nen creix i es relaciona. 

Per últim deixo un vídeo de Mafalda, on es veu la importància dels comentaris dels pares, part del miscrosistema i com influeix en ma motivació dels nens.

http://www.youtube.com/watch?v=ydazeXYFpnI&feature=related