MODUL 2: Teories de l’aprenentatge.

Sempre he tingut clar que vull ser mestre. M’agraden els nens, m’agrada veure una evolució en aquestos... Però fins ara, mai m’he aturat a pensar què és l’aprenentatge. L’aprenentatge, paraula clau d’educació. Com a mestres, hem de tenir molt clar què és l’aprenentatge i com generar-lo de manera òptima.

Ara, jo entenc l’aprenentatge com un procés que dura tota la vida, des del moment que naixem i ens anem adaptant a l’entorn, generem aprenentatge. Per tant, aquest acte consistiria en adquirir i assimilar competències per viure en harmonia amb el medi que ens envolta. Aquest aprenentatge en generarà canvis de conductes, de pensament a mesura que anem creixent.

Un cop tenim clar què és l’aprenentatge, com a mestres hem que decidir quin són els millors models per generar aprenentatge. En aquest tema, hem conegut les concepcions conductistes, els models cognitius, les teories del processament de la informació i el constructivisme.

Amb les concepcions conductistes, m’he adonat que moltes vegades, tot i que no estigui del tot d’acord amb aquestes, les he fet sense adonar-me’n. A més crec que el mestre que les empri ha d’anar amb molta cura de com les fa, ja que podem provocar una motivació purament extrínseca en l’aprenentatge. El conductisme és una teoria que s’aplica per aprendre conceptes, procediments, normes, autocontrol de les reaccions emocional...  Els conductistes creien que la presència o absència de determinades conductes eren apreses en funció dels agents biològics, de la manera en que l’individu aprèn i de les condicions ambientals momentànies. Aquest enfocament conductual ofereix 4 principis explicatius dels processos que es donen a l’aprenentatge: La contigüitat (quan més es repeteixi la tasca, més s’aprèn), el reforçament (la resposta del nen anirà reforçada), pràctica i control d’estímuls (A partir d’un estímul que nosaltres condicionem es donarà sempre la mateixa resposta, és a dir, controlarem els estímuls). Jo no estic d’acord amb aquestos 4 principis, ja que el fet de repetir la tasca, fa que aquesta s’aprengui de manera memorística i no perduri ja que no li donem significació. És el que ens ha passat a molts de la meva generació amb l’anglès: Des de l’escola aprenem els temps verbals, però arribem a l’ institut i encara no els sabem. Pel que fa al reforçament jo no crec que sigui del tot positiu, ja que el nen donarà més importància als reforços que al propi aprenentatge.

El conductisme pot dividir-se en dos tipus:

-Condicionament clàssic, el màxim representant d’aquest va ser en Paulov, en l’àmbit educatiu són limitades donat el tipus de resposta condicionant. Dintre del context escolar es pot donar amb els temes d’ansietat, fòbies escolars...

-Condicionament operant: és que la conducta del subjecte determina el resultat que es deriva d'ella. La resposta per tant es repetirà. Per tant Implica seleccionar aquells reforços que siguin efectius per cada nen en particular, elegir-los d’acord la conducta que es vol fomentar. Ha de ser proporcional a la dificultat de la conducta. Consistiria en Reforçar al nen cada cop que realitzi la conducta i modelar-la gradualment.

Des del meu punt de vista, aquest tipus de conductisme pot ser molt efectiu però s’ha d’anar en compta ja que pot crear nens dependents del reforçament. Com és en el cas dels gomets: els nens no sabem com ha set el seu comportament si no tenen el gomet vermell o verd. Els procediments per modificar la conducta són: La supressió del reforç (suprimir el reforç per la conducta negativa i reforçar les positives), enmollament (dividir el procés que es vol aprendre en passes i reforçar quan acompleix una d’aquestes), encadenament (el mateix que l’anterior, però, per conductes no tan complexes), cost de resposta (treure un reforç que havia aconseguit, quan te una conducta inadequada), sistema de direcció de conducta mitjançant contracte (negociar que ha de fer el nen per obtindre la recompensa), sistema d’economia de fitxes (reforços simbòlics com gomets), sobrecorrecció (conseqüències que haurà de fer el nen davant una conducta negativa ), temps fora de reforçament (apartar al nen d’una activitat satisfactòria per a ell durant un temps determinat) i tutoria d’un company (ajudes entre nens).

De les teories conductuals, sorgeixen les del aprenentatge social. Aquestos van més enllà que els conductuals, ja que creuen que a més de l’estímul influeixen altres factors com ara les emocions, els sentiments... Bandura ens porta la teoria del determinisme recíproc que explica com els factors de l’ambient, cognitius i personals determinen les conductes que realitzem. Bandura a més defensa que en la nostra conducta interactuen 4 factors: Els factors cognitius, la conducta, l’ambient i els factors personals i depèn d’aquestos repetirem o no una conducta determinada.

Un altre autor d’aquestes teories conductuals és Zimmerman (1989): aquest és el que més m’agrada d’aquestes teories ja que considera al nen com a creador del propi aprenentatge i no creu que l’aprenentatge depèn únicament del adult. Per tant, s’elaboren estratègies d’aprenentatge per arribar a unes fites determinades. En aquest aprenentatge auto regulat trobem els següents determinants: influències personals, coneixements de l’estudiant, processos metacognitius, fixació de fites i estats afectius.

Pel que fa als models cognitius, aquestos apareixen com a resposta als models anteriors, aquestos ens diuen que el nen no és una tabula rassa, si no que, a partir de les seves experiències es capaç d’aprendre. Els autors més rellevants varen ser Piaget, Vigostky, Ausubel i bruner.

El que més m’ha agradat d’en Piaget és que deia que per donar un aprenentatge fructífer hem de partir dels coneixements previs dels alumnes. Els nens han de ser els creadors dels seus propis processos d’aprenentatge, i el mestre, en aquest cas, té el paper de guia, el qual ofereix les ajudes necessaries però ha d’intentar que el propi nen creï el seu propi aprenentatge. El nen haurà d’experimentar i explorar el seu entorn, per que el seu aprenentatge sigui més real i dur a terme una correcta estructuració del coneixement, passant sempre pels processos dpassimilació, acomodació equilibri i organització. D’aquesta manera el nen autonomament ha de reelaborar els seus esquemes per enriquir-los o crear-ne de nous.

Estic molt d’acord amb vigostky i m’agrada molt la seva idea de la importància que l’aprenentatge es produeixi amb ajuda d’un altre.  Treballant conjuntament, ajudant-se. La ZDP s’ha de treballar però no únicament amb un adult, si no també entre companys. D’aquest autor he trobat la importància de fer grups de treball, ja que l’ajuda dels altres és clau per ampliar el nostre aprenentatge.

Ausubel defèn un aprenentatge significatiu, és a dir que tingui un significat per als infant. Per tant per que es doni aquest concepte els aprenentatges han de ser reals, adreçats als nens que ho han d’aprendre. Si ensenyem els aprenentatges que interessin als alumnes aquestos estaran més motivats i s’aplicaran més. També parla de l’aprenentatge memorístic, també hem d’aprendre a utilitzar la memòria però diu que no només els aprenentatges han de ser d’aquest tipus, ja que si es limiten a aquestos, els oblidarem amb el pas del temps.

Per últim, amb en Bruner he après la importància de l’aprenentatge per descobriment. Crec que és molt important donar als nens oportunitats d’experimentar i investigar i d’aquesta manera entendre el per què. Des del meu punt de vista, crec que és més significatiu per a un nen que ho aprengui mirant, tocant etc que no pas per que un mestre t’ho digui. D’aquesta manera sortint a l’exterior i vivint l’entorn, es pot aprendre.

D’aquestes idees, deriva el constructivisme. L’aprenentatge constructivista des del meu punt de vista consisteix en que el nen vagui construint el seu propi aprenentatge.

A mode de conclusió, contestant a la pregunta inicial que he fet sobre quin model hem de seguir per a ser bons mestres, ara puc contestar, que no t’has de limitar a una teoria, si no que hem d’agafar el millor de totes, i mirar quines son les millors solucions. Ara bé, m’he de plantejar pensar que si aquestes persones han donat a conèixer aquestes teories fa tan de temps, i es suposen que s’han anat treballant a les escoles. Per què apareix aquest fracàs escolar. Crec que tots els mestres han d’anar formant-se i fonamentar-se teòricament de les practiques educatives que realitzen per així tenir millors resultats.