MODUL 4: Factors interpersonals del procés d’ensenyament – aprenentatge.

Un dels factors també important en l’aprenentatge és les relacions que es donen, Aquestes relacions no només impliquen a els nens i els mestres. Les famílies també tenen una gran importància en la comunitat escolar. Per tant en aquest tema parlarem de les relacions que hi ha entre alumne  -mestre, alumne - alumne i famílies - mestre.

La interacció que existeixi entre el mestre i els alumnes és clau per un aprenentatge de qualitat. El exemple el podem trobar en les experiències que hem tingut al llarg de la nostra vida escolar, tots hem tingut mestres que amb la seva metodologia ens han incitat a un aprenentatge més participatiu i per tant hem aprés més.

En aquesta interacció el mestre crea de manera inconscient unes expectatives sobre la capacitat d’aquestos que pot afectar de manera positiva o negativa. Aquestes expectatives poden dependre de les informacions aportades per altres mestres. També es mostren fent més preguntes a aquells nens en els quals els mestres tenen més expectatives, els hi donen més protagonisme i ajudes. Òbviament, segons les expectatives que el mestre tingui del alumne, aquest actuarà d’una manera o d’una altra.

Des del meu punt de vista, aquest fet està desfasat, no hem de donar tanta importància a el que ens digui el mestre, i no ens hem de fixar només en els defectes que ens poden dar. Com a mestres hem d’esforçar-nos per que els nens aprenguin i gaudeixin d’aquest fet, a més en aquestes edats tan joves, els nens poden canviar d’un dia per un altre. A més crec que hem de respectar els diferent ritmes i hem de fer que tots els nens es sentin agust dintre de l’aula, d’aquesta manera no hem d’alabar ni marginar a cap nen.

Per que hi hagi una bona interacció el mestre també ha de ser capaç de mantenir un context en el qual els nens es motivin i vulguen aprendre, és el cas dels racons dins de l’aula. Si l’escola també facilita espai per a tots els alumnes, es pot ampliar aquesta interacció amb altres mestres i altres alumnes de la comunitat escolar.

Tots els mestres son diferent, cadascun té la seva metodologia i les seves idees i per tant una personalitat i un rol diferent. Trobem dos pols diferents: els afectius emocionals, els que treballen les emocions, són empàtics amb els seus alumnes... i els intel·lectuals directius aquell que té en compte els objectius, el programa, té eficàcia... Des del meu punt de vista, no hem d’elegir ser d’un tipus o un altre, si no que hem de treure el millor de cadascun.

Quant al rol, cal dir, que el rol del mestre ha canviat molt de fa uns anys a avui dia, sobretot en el nostre país. Abans, el mestre tenia un paper important, tot i que des del meu punt de vista massa important ja que era més important el mestre que l’alumne, i jo defèn la idea que sense alumnes, no seriem mestres. Avui en dia se critica tot, i el que més ràbia em fa, és que es critica sense saber sobre la metodologia. A Finlàndia per exemple el paper i rol del mestre si que es una tasca ben valorada, per tant, els mestres també es senten més motivats amb la seva tasca. Aquestos mestres motivats, que es senten part de l’escola, que treballen equip i cooperen, que treballen les emocions dels alumnes sense deixar de banda els objectius etc. Aquestos mestres són els que realment son eficaços.

Els diferents estudis realitzats tant per Lippit i Lewin, com Flandes o Bennet, demostren que una bona interacció amb els alumnes (aquesta interacció es dóna més quan el mestre té un estil democràtic.) té efectes positius en el rendiment dels alumnes.

La interacció entre alumnes també és un factor molt important en el procés d’ensenyament i aprenentatge dels alumnes. EL fet d’anar a l’escola és una oportunitat per conèixer i socialitzar-se amb nens de la mateixa edat. Les persones temin la capacitat de socialitzar-nos, però aquest pas no és fàcil. Els nens quan van a l’escoleta per primera vegada s’estan separant de la seva persona de referència per trobar-se amb altres iguals. La socialització és molt important i es clau per que els nens trobin ajuda en altres persones, per tant a les aules d’educació és molt important fomentar un clima de benestar entre tots els alumnes i els mestres donant estratègies per conviure i interactuar i per tant també adquirir competències socials.

Per una altra banda, com hem dit abans en els estudis de Lippit i Lewin s’ha demostrar que quanta més interacció hi hagi entre els alumes, hi desencadenarà una reducció i control d’impulsos agressius. El fet de tenir amics d’edats semblants ens fa tenir diferents punts de vista, creure en les idees dels altres i treballar cooperativament per aconseguir uns mateixos objectius. És la interacció entre alumnes la que fa que ‘’desaparegui’’ l’egocentrisme. A més, les aspiracions i les fites, així com el rendiment acadèmic evoluciona i s’amplia quan els alumnes treballen en conjunt.

Per últim, també és important parlar de la pràctica educativa familiar, es a dir de la interacció entre el mestre o l’escola i la família. La família és clau per a l’educació. Des del meu punt de vista hem de treballar conjuntament per millorar el rendiment del alumnes, per tant e mestre ha de tenir en compte amb la família i crear una mena d’equip, on tots es poden ajudar. Així com el mestre pot donar estratègies per treballar a casa, com llegir llibres, interpretar-los, fer llistes, escrits... els pares també poden ajudar al mestre explicant-li les aficions del nen, el que li agrada més o menys... A més quan el nen veu que el seu pare o mare o avia, quan veu que la seva família està implicada amb la seva escola, es motiven més, i es senten més del centre.

Per tant, des del meu punt de vista, aquest és un tema molt important. Hem de tenir cura de totes les relacions que poden dar-se a l’escola, ja que els llaços han de ser forts i ajudar a que els nens gaudeixin de la seva etapa escolar.

MODUL 3: Factors psicològics del procés d’ensenyament - aprenentatge.

Si durant el temari anterior varem parlar de quines son les teories sobre l’aprenentatge, en aquest tema parlarem sobre quin son els factors psicològics del procés d’ensenyament - aprenentatge. I és que la disposició de l’alumne cap a una tasca determinada és clau per que l’aprenentatge es doni de manera positiva i duradora.

Els factors més rellevants i per tant dels quals parlarem en aquesta entrada son els següents: els processos cognitius i els processos afectius, però a més a més parlarem de les habilitats i estratègies d’aprenentatge.

Quan parlem dels processos cognitius fem referència a la capacitat memorística, d’atenció o bé intel·ligència.

L’atenció és un aspecte en el qual els nens petits no ens poden enganyar. De vegades no és fàcil prendre atenció a alguns estímuls sobretot si aquestos no ens interessen o bé no ens semblem importants i motivants. Per tant el mestre ha de buscar temes relacionats amb la vida real, amb el context en el qual els nens viuen.  

Segons els autors de les teories que varem parlar al tema anterior creuen unes coses o altres d’aquest aspecte. Per exemple els conductistes creuen que l’atenció és una disponibilitat sensorial que el nen posa de manifest mitjançant la mirada, la postura, la expressió facial... Des del meu punt de vista, els conductistes es desvien un poc, ja que poden mostrar aquestes disposicions però sobre un altre tema que els hi interessa més. Per altra banda, les teories del processament de la informació, fan una analogia sobre la ment i l’ordinador (fan un estudi sobre la quantitat de informació que pot processar la ment humana i la qualitat del rendiment obtingut. Per sort (per que no entenc la comparació de la ment d’una persona amb un ordinador) els cognitius varen intentar millorar aquesta teoria, fent un procés relacionant entre la memòria a curt i llarg termini.

Tot i aquestes teories, hem de comprendre quins son els factors que incideixen en l’atenció. Per una banda trobem els factors fisiològics. No sempre tenim un bon dia, els dies que no dormim bé, que ens trobem malament etc, rendirem menys a l’escola. Aquestos factors, poden estar donats per causes extraescolars: dormir poc, moltes activitats extra escolar... Però també poden ser causes escolars. El fet de aprendre amb metodologies monòtones, repetitives així com el rol o paper que tengui el mestre, horaris etc. De vegades poden provocar fatiga.

Per altra banda, El nivell de desenvolupament dels nens. Des del meu punt de vista, avui dia encara no respectem els diferents ritmes d’aprenentatge, per tant, quan un nen es sent perdut, o no so sap realitzar alguna tasca es perd i desvia la seva atenció. En els nens podem trobar-nos una atenció espontània, aquesta vol dir que aquest nen tot i que es fixi en un estímul, la seva atenció es vulnerable i pot desconnectar i fixar-se en altre estímul. A mesura que el nen creix, l’atenció va sent més sostinguda, ja que té una intenció per part del nen.

Un altre factor del qual depèn l’atenció és la motivació i els interessos, està clar i no només passa amb els nens, que si el tema del qual estem parlant ens agrada i ens motiva prestarem més atenció que no pas a un que ens avorreix.

Per últim, com he dit abans, hem de tenir en compte les diferències individuals. En aquest cas farem una comparativa entre els estils cognitius reflexiu i impulsiu:

DOS ESTILS SEGONS LA MANERA D’APRENDRE

ESTIL COGNITIU REFLEXIU	ESTIL COGNITIU IMPULSIU
Dediquen més temps al examen del model i al processament de la informació.	Processen blocs informatius més amplis, requereixen menys temps.
Fan un procés més seqüencial de la informació.	Fan un processament més difús i més simultani.
Sospesen les distintes alternatives possibles avaluant-les abans de passar a l’acció.	Acceptació escassament critica de les primeres hipòtesi que sorgeixen
Utilitzen blocs informatius més petits.	No reexaminen les possibles solucions davant respostes incorrectes.
presenten una major capacitat de concentració i una atenció mes sostinguda.	Menor capacitat d’atenció i una atenció més làbil i difusa
Utilitzen estratègies més analítiques	Utilitzen estratègies més globals.
Solen tenir més èxit en aquelles tasques de detall.	Solen tenir més èxit en tasques que reclamen una visió de conjunt.

Tots els mestres segurament s’estimin més l’estil cognitiu reflexiu. Que els nens duguin un estil o l’altre (jo crec), en part, depèn de la metodologia que dugui el mestre, ja que si afavorim activitats de reflexió donant als nens el temps que necessitin, ensenyem estratègies etc, els nens aprendran i valoraran més els seus aprenentatges.

Prestar atenció no és un procés fàcil i requereix molta energia. KAHNEMAN (1973), considera que la energia atencional es distribueix depenent dels següents factors:

- De les disposicions duraderes o involuntàries de la persona.

- De les intencions momentànies.

- Del tipus de processament

- Del grau d’activació atencional del individu.

Per tant, per millorar aquesta atenció harem de elaborar programes per millorar l’atenció en els quals ens replantejem coses com ara:

1. Acondicionar espais de treball

2. Les característiques físiques

3. Ajustar el moment i la duració de la tasca

4. Que respecti els interessos del alumne

5. Que la metodologia sigui variable

6. Orientar la atenció a elements rellevants i afavorir que l’alumne tingui un control progressiu sobre l’atenció

7. El rol del mestre

Un altre factor cognitiu que hem de tenir en compte és la memòria. Fins ara creia que la memòria consistia en retenir informació durant molt de temps, per tant, les persones amb la capacitat de retenir més informació, eren els que més memòria tenien, però la memòria avarca més que això. Tenim diferents tipus de memòria i hem d’intentar que tots els nostres coneixement estiguin agrupats a la memòria de llarg termini, i d’aquesta manera perdurin per sempre, un cop la informació estiga en aquesta memòria voldrà dir que aquestos coneixements han estat mastegats i aprofundits.

Tot i que sempre he defensat un aprenentatge significatiu i no pas memorístic, és molt important treballar la memòria. La memòria s’ha d’anar activant durant tota la vida.

A més disposen de processos que intervenen en la memòria com ara la memòria sistemàtica (emmagatzema la informació que comprenen i aquella relacionada amb l’entorn, el mon,els aspectes matemàtics...) i la memòria esporàdica (la que recupera la informació)

Per ultim, dins dels factors cognitius destaquem la intel·ligència. Tal i com diu Howard Gardner no existeix una sola intel·ligència, jo crec, que això que la gent no ho pensa gaire es por veure a tot arreu. Totes les persones som diferents, temin més habilitats i competències en alguns aspectes determinats. Aquestes competències farien referència a les diferents intel·ligències. Des del meu punt de vista a les aules, i sobretot a les d’infantil i primària, s’han de treballar totes les intel·ligències per igual, i no donar més importància a les matemàtiques i menys a les arts plàstiques (com sol passar)

Dins dels factors psicològics implicats en l’aprenentatge també podem parlar dels factors personals, dintre dels qual cal destacar la motivació i la personalitat.

La motivació, tot i que és un tret molt important per que es doni l’aprenentatge, no és l’únic factor que hem de tenir en compta. Si és cert que quan trobem temes que ens agraden o ens interessen prestarem més atenció. Així mateix la metodologia, si és participativa, si el nen es sent part de l’aprenentatge, de l’aula, etc, si se sent motivat, els seus aprenentatges seran més rics i profunds. Això és el que hem d’aconseguir com a mestres.

Quant a la personalitat, hem de tenir en compte que dins de l’aula trobarem molts de nens amb estils i personalitats diferents, i els mestres hem de ser capaços d’adapar-nos a ells i no pas ha de ser a l’inrevés. Com he esmentat anteriorment segons el estil a l’hora d’aprendre els nens poden ser reflexius o impulsius, però no nomès podem diferenciar aquestos dos tipus de nens, també segons l’estil cognitiu poden ser dependents o independents de camp:

INDEPENDENT DE CAMP	DEPENDENT DE CAMP
-Posseeixen major capacitat esructuradora i d’organització de la informació.	-Són més sensibles a les claus externes
-Són hàbils per descompondre un camp organitzat en els seus elements bàsics.	-Mostren preferències per treballar en grup i amb la interacció freqüent d’altres companys i amb el profesor.
-Segueixen més els referents interns i autodefineixen els seus objectius i fites.	-Segueixen les pautes que dóna el profesor.
-Responen millor quan el material posseeix un contingut impersonal i aprenen més fàcilment quan al contingut li falta estructura i organització.	.-Requereixen fites definides i instruccions externes
-Prefereixen desenvolupar les seves pròpies estratègies d’aprenentatge- Responen millor a motivacions intrínseques.	-Tenen més habilitats socials.
	-Aprenen millor quan el material està estructurat i organitzat i quan reben instruccions explícites sobre les estratègies que han d’utilitzar en la resolució de problemes, això com el tipus de resultat d’aprenentatge que s’espera d’ells.
	-Aprenen millor amb motivacions extrínseques.

Per últim, també poden ser Holistes o Serialistes:

HOLISTES	SERIALISTES
Intenten tenir una visió comprensiva de la situació.	S’interessen per la recerca de dades específiques.
Preferència per reunir gran quantitat de dades ,cercan, establir entre ells pautes i relacions.	Tendència a examinar poc les dades i a utilitzar una aproximació pas a pas per confirmar o no les hipòtesi.
Processen la informació com un tot.	Mantenen l’ordre de presentació del material.
Canvien l’ordre de presentación del programa.	Reprodueixen en les seves explicacions la mateixa línea argumental presentada.
La comprensió dels conceptes és variada.	Formulen hipòtesis simples.
Formulen hipòtesi complexes.	No utilitzen informació redundant, actuen pas a pas.
Utilitzen informació redundant i veuen les coses des de distints punts de vista. d’aprenentatge

Per últim, cal esmentar que per que aquestos factors es donin, s’haurien de dur a terme una sèrie d’habilitats i estratègies com ara la metacognició. Aquesta consisteix en que el nen reflexioni sobre el seu propi coneixement.

La metacognició és un tipus especialitzat de coneixement i és molt important per explicar com els nens aprenen a funcionar d’una manera sofisticada cognitivament al llarg del seu desenvolupament. Els nens han de tenir una capacitat d’auto avaluació de la seva pròpia memòria.

Aquesta metacognició és positiva per a l’alumne, ja que al ser conscient del rol que te en el context de l’aprenentatge el grau d’autoestima i motivació augmenta. Pareix un tret difícil, però només cal reflexionar sobre el que s’aprèn i el que se sap.

MODUL 2: Teories de l’aprenentatge.

Sempre he tingut clar que vull ser mestre. M’agraden els nens, m’agrada veure una evolució en aquestos... Però fins ara, mai m’he aturat a pensar què és l’aprenentatge. L’aprenentatge, paraula clau d’educació. Com a mestres, hem de tenir molt clar què és l’aprenentatge i com generar-lo de manera òptima.

Ara, jo entenc l’aprenentatge com un procés que dura tota la vida, des del moment que naixem i ens anem adaptant a l’entorn, generem aprenentatge. Per tant, aquest acte consistiria en adquirir i assimilar competències per viure en harmonia amb el medi que ens envolta. Aquest aprenentatge en generarà canvis de conductes, de pensament a mesura que anem creixent.

Un cop tenim clar què és l’aprenentatge, com a mestres hem que decidir quin són els millors models per generar aprenentatge. En aquest tema, hem conegut les concepcions conductistes, els models cognitius, les teories del processament de la informació i el constructivisme.

Amb les concepcions conductistes, m’he adonat que moltes vegades, tot i que no estigui del tot d’acord amb aquestes, les he fet sense adonar-me’n. A més crec que el mestre que les empri ha d’anar amb molta cura de com les fa, ja que podem provocar una motivació purament extrínseca en l’aprenentatge. El conductisme és una teoria que s’aplica per aprendre conceptes, procediments, normes, autocontrol de les reaccions emocional...  Els conductistes creien que la presència o absència de determinades conductes eren apreses en funció dels agents biològics, de la manera en que l’individu aprèn i de les condicions ambientals momentànies. Aquest enfocament conductual ofereix 4 principis explicatius dels processos que es donen a l’aprenentatge: La contigüitat (quan més es repeteixi la tasca, més s’aprèn), el reforçament (la resposta del nen anirà reforçada), pràctica i control d’estímuls (A partir d’un estímul que nosaltres condicionem es donarà sempre la mateixa resposta, és a dir, controlarem els estímuls). Jo no estic d’acord amb aquestos 4 principis, ja que el fet de repetir la tasca, fa que aquesta s’aprengui de manera memorística i no perduri ja que no li donem significació. És el que ens ha passat a molts de la meva generació amb l’anglès: Des de l’escola aprenem els temps verbals, però arribem a l’ institut i encara no els sabem. Pel que fa al reforçament jo no crec que sigui del tot positiu, ja que el nen donarà més importància als reforços que al propi aprenentatge.

El conductisme pot dividir-se en dos tipus:

-Condicionament clàssic, el màxim representant d’aquest va ser en Paulov, en l’àmbit educatiu són limitades donat el tipus de resposta condicionant. Dintre del context escolar es pot donar amb els temes d’ansietat, fòbies escolars...

-Condicionament operant: és que la conducta del subjecte determina el resultat que es deriva d'ella. La resposta per tant es repetirà. Per tant Implica seleccionar aquells reforços que siguin efectius per cada nen en particular, elegir-los d’acord la conducta que es vol fomentar. Ha de ser proporcional a la dificultat de la conducta. Consistiria en Reforçar al nen cada cop que realitzi la conducta i modelar-la gradualment.

Des del meu punt de vista, aquest tipus de conductisme pot ser molt efectiu però s’ha d’anar en compta ja que pot crear nens dependents del reforçament. Com és en el cas dels gomets: els nens no sabem com ha set el seu comportament si no tenen el gomet vermell o verd. Els procediments per modificar la conducta són: La supressió del reforç (suprimir el reforç per la conducta negativa i reforçar les positives), enmollament (dividir el procés que es vol aprendre en passes i reforçar quan acompleix una d’aquestes), encadenament (el mateix que l’anterior, però, per conductes no tan complexes), cost de resposta (treure un reforç que havia aconseguit, quan te una conducta inadequada), sistema de direcció de conducta mitjançant contracte (negociar que ha de fer el nen per obtindre la recompensa), sistema d’economia de fitxes (reforços simbòlics com gomets), sobrecorrecció (conseqüències que haurà de fer el nen davant una conducta negativa ), temps fora de reforçament (apartar al nen d’una activitat satisfactòria per a ell durant un temps determinat) i tutoria d’un company (ajudes entre nens).

De les teories conductuals, sorgeixen les del aprenentatge social. Aquestos van més enllà que els conductuals, ja que creuen que a més de l’estímul influeixen altres factors com ara les emocions, els sentiments... Bandura ens porta la teoria del determinisme recíproc que explica com els factors de l’ambient, cognitius i personals determinen les conductes que realitzem. Bandura a més defensa que en la nostra conducta interactuen 4 factors: Els factors cognitius, la conducta, l’ambient i els factors personals i depèn d’aquestos repetirem o no una conducta determinada.

Un altre autor d’aquestes teories conductuals és Zimmerman (1989): aquest és el que més m’agrada d’aquestes teories ja que considera al nen com a creador del propi aprenentatge i no creu que l’aprenentatge depèn únicament del adult. Per tant, s’elaboren estratègies d’aprenentatge per arribar a unes fites determinades. En aquest aprenentatge auto regulat trobem els següents determinants: influències personals, coneixements de l’estudiant, processos metacognitius, fixació de fites i estats afectius.

Pel que fa als models cognitius, aquestos apareixen com a resposta als models anteriors, aquestos ens diuen que el nen no és una tabula rassa, si no que, a partir de les seves experiències es capaç d’aprendre. Els autors més rellevants varen ser Piaget, Vigostky, Ausubel i bruner.

El que més m’ha agradat d’en Piaget és que deia que per donar un aprenentatge fructífer hem de partir dels coneixements previs dels alumnes. Els nens han de ser els creadors dels seus propis processos d’aprenentatge, i el mestre, en aquest cas, té el paper de guia, el qual ofereix les ajudes necessaries però ha d’intentar que el propi nen creï el seu propi aprenentatge. El nen haurà d’experimentar i explorar el seu entorn, per que el seu aprenentatge sigui més real i dur a terme una correcta estructuració del coneixement, passant sempre pels processos dpassimilació, acomodació equilibri i organització. D’aquesta manera el nen autonomament ha de reelaborar els seus esquemes per enriquir-los o crear-ne de nous.

Estic molt d’acord amb vigostky i m’agrada molt la seva idea de la importància que l’aprenentatge es produeixi amb ajuda d’un altre.  Treballant conjuntament, ajudant-se. La ZDP s’ha de treballar però no únicament amb un adult, si no també entre companys. D’aquest autor he trobat la importància de fer grups de treball, ja que l’ajuda dels altres és clau per ampliar el nostre aprenentatge.

Ausubel defèn un aprenentatge significatiu, és a dir que tingui un significat per als infant. Per tant per que es doni aquest concepte els aprenentatges han de ser reals, adreçats als nens que ho han d’aprendre. Si ensenyem els aprenentatges que interessin als alumnes aquestos estaran més motivats i s’aplicaran més. També parla de l’aprenentatge memorístic, també hem d’aprendre a utilitzar la memòria però diu que no només els aprenentatges han de ser d’aquest tipus, ja que si es limiten a aquestos, els oblidarem amb el pas del temps.

Per últim, amb en Bruner he après la importància de l’aprenentatge per descobriment. Crec que és molt important donar als nens oportunitats d’experimentar i investigar i d’aquesta manera entendre el per què. Des del meu punt de vista, crec que és més significatiu per a un nen que ho aprengui mirant, tocant etc que no pas per que un mestre t’ho digui. D’aquesta manera sortint a l’exterior i vivint l’entorn, es pot aprendre.

D’aquestes idees, deriva el constructivisme. L’aprenentatge constructivista des del meu punt de vista consisteix en que el nen vagui construint el seu propi aprenentatge.

A mode de conclusió, contestant a la pregunta inicial que he fet sobre quin model hem de seguir per a ser bons mestres, ara puc contestar, que no t’has de limitar a una teoria, si no que hem d’agafar el millor de totes, i mirar quines son les millors solucions. Ara bé, m’he de plantejar pensar que si aquestes persones han donat a conèixer aquestes teories fa tan de temps, i es suposen que s’han anat treballant a les escoles. Per què apareix aquest fracàs escolar. Crec que tots els mestres han d’anar formant-se i fonamentar-se teòricament de les practiques educatives que realitzen per així tenir millors resultats.