Per a concloure l’assignatura…

Abans de tot, cal dir que aquesta assignatura: Educació i desenvolupament socioemocional a la primera infància, m’ha portat més treball del que pensava. I més temps.

Quan vaig començar amb l’assignatura, vaig parlar dels meus sentiments. Avui dia, no han canviat. Tot i que cal dir, que he acabat d’una forma no molt agradable (i potser, la/les persones que ho llegeixin ho entendran) però encara així no crec els meus sentiments no han canviat. ‘’Nerviosisme i curiositat’’. Des de la meva visió de possible ‘’futura mestre’’ continuo nerviosa. He aprés molt. Fins i tot més que amb altres assignatures del curs, però segueixo insegura. Les emocions, tractar amb la família, el treball del mestre... És tant complicat. He de seguir formant-se, però sobretot emocionalment, encara no sé com actuar davant algunes situacions. Crec que val la pena formar-se més sobre els temes emocionals, per què algun dia hauré de donar suport a un nen i fins i tot a una família.

Amb el començament del bloc vaig parlar sempre sobre 2 paraules. Per a mi han set claus durant tot el curs: societat i emocions. Aquestos conceptes ha mesura que ha passat el curs s’han modificat. S’han completat. 

Ara li dono més valor a aquestes dos paraules que s’han de treballar conjuntament a l’escola.  

La societat, és el futur, som nosaltres. La societat depèn, en gran mesura, de l’educació que rebem. La família és l’eix més important, però a l’escola el nen serà una persona més de la petita societat educativa, en la qual la seva autonomia i la seva forma de ser jugaran el paper essencial. Crec que cada nen és com és, i té el seu dret de que això sigui així, però també, ha de tenir dret a experimentar diferents situacions que el faran ser com és i com serà en el futur.

Quant a les emocions, sempre he dit que és un tema complicat. Som únic, i cadascú pateix i sent i es manifesta de manera diferent. Jo crec que això no és un problema, això és societat, diversitat. Els mestres i les escoles no han de tenir por a intentar treballar-ho, a intentar que els nens coneguin els seus sentiments i els regulin. Crec que és força important que coneguin les emocions. Per ser empàtic, has de conèixer els sentiments, per, a part de saber com pots sentir-te tu, posar-te a la pell de l’altre i experimentar el seu sentiment.

Pel que fa a la família, que és un altre dels temes que hem tractat, la família és el primer suport, la base. Les emocions que afloren amb la família ens fan créixer. És molt important que el vincle que es creï sigui fort, que la família sigui com la paraula compromís i protecció. Sempre escoltant, acceptant i respectant les decisions de tot el grup familiar. Jo entenc la família com un equip, on no és el mes fort el pare, si no on tots tenim un paper important. Dóna igual com sigui la família, si n’ha una mare o dues, si som 3 o som 8, sempre que siguem un gran equip.

Per altra banda, l’escola ha de ser oberta. Oberta a la societat, compromesa amb aquesta. És a dir que l’escola ha d’acceptar els problemes de la societat i lluitar amb els nens per ells, que els nens també formen part de la societat. També han d’estar convençuts de la seva tasca i no han de tenir por de obrir-se a les famílies explicant activitats o formes de treballar.

Per últim les meves expectatives com a futura mestra consistirien en fomentar més el treball de les emocions, investigar sobre els temes, les formes de treballar i donar tots els meus coneixements a l’escola per a que tota l’escola treballi més activament amb activitats de identificació i regulació de les diferents emocions.

També, però, m’agradaria especialitzar-me una mica més en aquest terreny i poder ajudar als mestres a comprendre la importància d’aquest tema. Crec que molt dels mestres d’avui dia no són conscients de l’ importància que tenen les emocions. Vull conèixer més sobre les emocions i com treballar amb elles amb persones de totes les edats. Com he dit al principi de la carpeta d’aprenentatge, en tinc molta, de curiositat.

CARPETA D'APRENENTATGE: L'ESCOLA

TEMA 3: L'ESCOLA

L’ESCOLA DEL SEGLE XXI

L’escola del segle XXI hauria de ser una escola que preparés per a la vida. Un lloc que garanteix el benestar del infant durant tot el seu desenvolupament. Per tant, l’escola ha de ser com la segona casa dels nens, un lloc per el descobriment autònom i exploració, però també per sentir-se segur emocionalment. A l’escola del segle XXI hauria d’haver-hi cabuda per tots els nens, però també per a totes les famílies. Escola oberta per a tots.

Com diu Silvia Palou, ha de ser un lloc provocador d’emocions significatives per al nen. On els nens tenen vincles i es relacionen no només amb els companys si no que també amb altres persones adultes i amb els conflictes que poden sorgir.

Per a que totes aquestes coses es pugin dur a terme és molt important tenir en compte el context físic en el qual l’escola es situa, les situacions que viuen les famílies d’aquella zona... però també les seves emocions i motivacions. S’ha de deixar de veure una classe com un tot, per donar pas a una visualització més acurada de cada alumne, més individualitzada. Cadascú te els seus límits i el seu ritme i l’escola del segle XXI l’ha de respectar. Per tant, les emocions tornen a tenir un paper importantísim dintre d’aquesta gran institució.

Des del meu punt de vista, crec que es molt important treballar les emocions des de ben petits, ja que el primer cop que el nen va a l’escola pot sentir-se abandonat pels pares. Els nens quan son petits, viuen a casa i creen un vincle molt fort amb els seus pares i parents. Aquest vincle s’ha se traspassar a l’escola. Clar està, que no serà tan fort com el de la família, però el nen s’ha de sentir tan protegit com a casa. A l’escola totes les interaccions que el nen pugui tenir tant amb el mestre com amb els altres nens son crucials per el seu desenvolupament.

Aquest canvi de estar a casa a anar a l’escola o escoleta, pot suposar angoixes per als nens però també als pares. De vegades són els pares els que tenen més por i aquesta por la transmeten als seus nens. Per tant el que és de gran importància és que hi hagi una coordinació entre l’escola i els mestres i les famílies. Els mestres han de donar suport als pares, sobretot, en els períodes d’adaptació. Han de comprendre que la seva actitud es clau en aquest moment i que ha de deixar anar al nen per a que es pugui desenvolupar i relacionar-se.

Un cop han superat aquesta ‘’separació’’ dels pares, els mestres han de fer un gran treball per estimular totes les capacitats dels nens, sense deixar de banda a cap nen i relacionant les tasques amb els primers continguts. Per exemple cantant cançons dels colors. Durant totes aquestes activitats s’ha de tenir en compte les seves emocions i sensacions. Jo crec que les programacions han de ser obertes, per donar cabuda a tots els imprevistos que poden passar i donar el temps necessari a cadascun.

Per altra banda també hem de tenir en compte l’altre aspecte fonamental, que és la socialització. Per a que hi hagi una socialització autònoma entre nens, l’espai és clau. Espais que provoquin el joc col·lectiu, però amb diferents espais on integrin els gustos de tots els nens. Amb un clima càlid, com a casa.

El centre ha de tenir des del principi la seva filosofia ben clara i que tot l’equip (des dels mestres fins als treballadors de neteja) ha d’anar a la par i treballar per aconseguir el mateix objectiu. Jo crec que en una escola tota la comunitat és ben important. El conserje, ha de ser una persona agradable que doni suport als alumnes i els hi ajudi sempre que necessitin ajuda. Fins i tot proposaria activitats on aquestes persones destaquessin o ajudessin. De vegades anem a buscar persones de fora per fer activitats sense adonar-nos que les tenim al costat. Fer que al centre tots es sentin importants. Tots els mestres haurien decidir i arribar a un acord del que volen treballar i com ho volen fer i sobretot cooperar entre ells fent activitats on els nens de diferents classes col·laborin. I també decidint conjuntament els objectius primordials. Jo com a mestre no posaria molts d’objectiu, penso que hi ha escoles que volen ser molt grans i fer-ho molt bé i es proposen molts d’objectius que després no els poden complir. Jo em decantaria per pocs objectius per claus.

Els que no poden faltar en un centre d’educació del segle XXI són:

-Autonomia: El mestre es converteix en guia i deixa provar, experimentar al nen. Pot equivocar-se, però després haurà de buscar la solució al seu problema. No es tracta de deixar fer, però tampoc d’imposar. Els mestres han de donar més oportunitats als nens per ser autònoms.

-Respectar els ritmes: Aquest objectiu està molt relacionat amb l’anterior. Bé, si deixam de donar les coses fetes, els nens hauran de reflexionar sobre el que estan fent. Com sempre dic, som únics. Tenim gustos diferents i més o menys facilitats en segons quines activitats, per tant, hem de ser pacients i respectar el temps de cada alumne, sempre guiant-lo i donant-li seguretat.

Hi ha molts objectius més, cada escola hauria d’agafar els que més creu que necessita treballar. Però en conclusió cada escola hauria de fer un estudi de les seves necessitats i treballar a partir d’aquestes i els objectius que es plantegin. Obrint les portes a les famílies per oferir ajuda i treballar sempre conjuntament.

No deu ser fàcil però segur que és més gratificant quan tots ens sentim part d’aquesta escola.

TALLER DE LES EMOCIONS

Durant l’etapa escolar, és molt freqüent descobrir noves emocions que sorgeixen de situacions diferents. De vegades ens costa desxifrar el que sentim o com i perque ho fem. Per això és important que l’escola sigui un reforç per aquestes situacions i que doni importància a saber identificar els sentiment així com controlar i regular-los.

Per això m’he proposat plantejar un taller de emocions, bé, són un conjunt d’activitats senzilles que es poden treballar en un dia en forma de taller, o bé fer una activitat cada dia per concloure el tancament d’una sessió o una tutoria...

Per què l’has triat?

Com he dit abans, crec identificar les emocions no es gens fàcil. A l’escola els nens s’enfronten a molts conflictes que hauran de resoldre autònomament. No només parlo de l’escola, a l’ institut i a la vida real també. Però si pel contrari, aprenen a identificar i regular aquestes situacions i emocions, en un futur sabrem com actuar, a acceptar-les i regular-les. Per això he triat aquestes curtes activitats, que poden treballar-se individualment o en grup.

Aspectes a treballar

Per dur a terme aquest conjunt d’activitats m’he propossat uns objectius a complir:

-Identificar les diferents emocions.

- Respectar que cadascú és únic i per tant té i expressa les emocions de diferent manera.

- Fer un previ exercici de regulació de les emocions.

- Comprendre, a partir de situacions fictícies, quines emocions no son correctes.

No obstant aquestos objectius son els fixats per les activitats proposades, però al currículum d’educació primària trobarem d’altres més generals que també reforçaran aquestos mencionats anteriorment.

En què consisteix el taller de les emocions?

Aquesta és una activitat que es desenvoluparà en 5 estacions. En cada estació es treballaran les emocions de diferent manera. Els alumnes es trobaran en un espai obert, on s’haurà explicat com es farà l’activitat i podran anar passant pels diferents ‘’racons’’ o estacions. A continuació explicaré les diferents estacions.

Estació 1: Identifica les emocions.

La mestra responsable d’aquesta estació seurà als nens en rotllana, demanarà que tanquin tots els ulls i que escoltin bé, per que després farà unes preguntes sobre la història.

A continuació contarà una història on hi hagi contingut emocional (un nen que perd al seu canet, el canet que te por, l’alegria que sent al trobar-lo) i a continuació demanarà que obrin els ulls i s’incorporin i els farà preguntes sobre els sentiments que han patit els protagonistes de l’història.

A continuació demanarà que sentirien ells si fossin el nen que ha perdut el ca, o el ca que te por, etc...

Estació 2: El semàfor.

Els nens s’asseuen en cercle i la mestra reparteix tres cartolines a cadascú. Una verda, vermella i taronja. La mestra haurà d’anar llegint situacions que podrien passar a la vida real i que passen a l’escola i els nens han de mostrar la cartolina segons li paregui que la reacció que la mestra conta.

Per exemple la mestra diu: un nen va al supermercat amb la mare. La mare té pressa per que ha de fer el dinar. El nen vol unes llaminadure i com la mare no li vol comprar, es tira pel terra. Els nens hauràn de mostrar una cartolina i explicar per que han elegida aquella.

A continuació la mestra preguntarà que podria sentir la mare, i que farien ells al respecte.

Estació 3: PA-TA-TA

Un alumne surt davant la resta i posa com per que li facin una foto fent una emoció. La resta de companys han de endevinar quina emoció és i justificar si els hi agrada, quan senten aquesta emoció, etc...

Al mateix temps el mestre li fa una foto. Si aquesta activitat es fa amb continuïtat es pot fer un mural que representi les diferents emocions, per consultar-hi si hi ha dubtes.

Estació 4: Classifica les emocions.

A l’aula hi hauran diferents capses amb el nom d’emocions diferents. Els nens hauran d’escriure en un paper les situacions que els hi causen aquelles situacions i les sensacions que tenen al respecte. Cada ratet o bé si es fa a la llarga cada setmana, es poden anar mostrant quines situacions causen aquella emoció i comentar-ho amb la classe i reflexionar el perquè.

Estació5: Emociòmetre

En aquesta estació es farà una manualitat que després es quedarà a l’aula. Consisteix en fer un termòmetre amb cartolina o cartró i decorat amb pintures i gomma eva. La part de dal del termòmetre es posarà una cara contenta i a baix una tristra. I numeros de 10 amb 10 que expressaran el percentatge.

L’activitat consisteix en que cada dia i segons el moment, el nen posi una foto seva al percentatge de felicitat que tingui. El mestre quan vegi que està molt content pot incidir dient: Què t’ha passat avui, perquè estàs tan feliç? Els alumnes podran compartir les seves experiències i emocions amb la resta de la classe.

Bé considero que amb aquestes 5 estacions els nens començaran a identificar les següents emocions i quines sensacions poden produïr-se.

Com veieu, són activitats curtes i senzilles que qualsevol mestre pot aplicar a la seva aula. El material necessari, és barat a l’abast de tots i que es poden trobar a qualsevol escola. L’únic que es necessita son ganes de participar i ensenyar aquest tema que ens envolta a tots: les emocions.

EL PERÍODE D’ADAPTACIÓ

Al començament d’aquest nou tema: l’escola, vaig parlar per sobre el tema del període d’adaptació. I és que començar en un joc desconegut i amb gent desconeguda no es gens fàcil per un nen.

Per explicar l’ importància d’aquest procés, reflexionaré sobre un text, que podria ser una situació quotidiana d’una escolta:

- Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

Durant el període d’adaptació pateixen moltes persones, no només els fills. Per una banda trobem els pares. Cada pare és un mon. Existeixen d’aquestos que ho passaran pitjor que els seus fills quan s’hagin de separar, però també n’hi ha que, tot i que s’estimin molt als seus fills, tenen més coses que fer, com treballar. 

Per aquestos l’escoleta, serà un lloc de guarda i custodia del seu nen. Quan això passi, pot ser passi la situació abans esmentada.

La realitat és que la persona que conviu amb el nen i el seu sentiment de pèrdua, és la mestre, que li donarà suport i seguretat en aquest moment de separació. Per tant el treball del mestre serà qui avaluí l’etapa en la qual es troba el nen.  I ella decidirà quin és el moment per deixar aquest període. El fet de acabar abans d’hora pot provocar que el nen no es desenvolupi emocionalment com pertoca i fins i tot crear un frustració molt greu.

Però per part del pares tampoc és fàcil aquest procés, ja que requereix molt de temps i dedicació també per la seva part. Cosa que en els nostres temps surt molt car. Les empreses no tenen en compte aquest procés i les vacances de maternitat no donen abast per aquest moment de separació. Una mare ha de treballar i en part, ha de deixar al nen a cura d’algun parent o institució. Això, però, no passa a altres països on donen més importància a la criança dels fills amb baixes de paternitat de moltes més setmanes.

En conclusió, penso, que l’escola ha d’explicar amb gran claredat la importància d’aquest període, explicar el seu funcionament, objectius, sempre transparentment. En aquest cas, crec que la mestra no deixa del tot clar la seva explicació. A més l’explicació s’hauria de fer un cop el nen s’apunta en aquesta institució. Per altra banda, els pares o familiars hauran de fer l’esforç de poder dur-ho a terme per que el seu fill comenci la seva escolarització sense angoixes i gaudint de l’experiència que comporta.

EL PAPER DEL MESTRE

Ara que parlem d’escola, hem de parlar de les persones que habiten en elles. Els mestres. Els mestres serien com els pares en una casa. Han d’entendre als seus alumnes, posar-s’hi a la seva pell. Penso que el treball que el mestre fa amb els alumnes molts de cops es veu reflectit en els següents cursos de l’alumne, fins i tot en el seu futur. Tots hem tingut un mestre que ens ha marcat, oi que si?

Doncs bé, per fer la realització d’aquesta entrada i fonamentar-me més sobre el tema he vist un documental ‘’ser y tener’’ que recomano a tots. És un documental on el paper del bon mestre queda més que reflectit. I és que en aquest documental podem veure l’actitud i el vincle amb els alumnes, però també la gestió de l’espai i el temps i el importantíssim treball de les emocions .

Aquest mestre a mi al principi em causava un poc de confusió tot i que ers prou directe i fins i tot autoritari, donava afecció i mostrava tendresa als seus alumnes. El que més m’ha agradat era que tot i que el considerés un mestre autoritari, escoltava als alumnes i els feia reflexionar. Els guia. Fins i tot s’adapta al nivell i ritme de cada alumne. Suposo que ara tots tindreu el mateix caos que jo al cap, ja que estic descrivint a un mestre democràtic. El seu to de veu, però, era fred. No obstant la seva actitud amb els alumnes, per mi, era excel·lent. Davant els conflictes sempre defensa el diàleg, ell mateix fa de mediador i com he dit sense escolta i no jutja. Els fa reflexionar sobre el conflicte i que ells autònomament arribin a un acord.

Jo crec que quan ets mestre has de tenir una metodologia molt clara. És a dir has de fer les coses saben i creien en el perquè les fas. Però tu decideixes quin tipus de mestre vols ser i no cal pas decantar-se amb jo seré... Aquest mestre que jo considero autoritari, tenia coses molt bones, podria dir que fa una barreja de diferents models i li funcionava.

A més aquest mestre té relació directa amb la família. Fet que com ja he explicat en el tema anterior és molt important tant per la pròpia família, com per al nen. Els hi ajuda i dóna consell i fins i tot està tan segur de la seva tasca, que la comparteix. A mi em dona desconfiança quan he de fer un treball i pregunto a alguna mestra com ho fa i no m’ho vol explicar, és com que no està segura de que ho fa bé. Si n’estàs segur de la teva tasca, perquè no compartir-la?

Quant a la gestió de l’espai i del temps, en la meva opinió crec que és correcta. Ell fa diferents grups de nivells similars i reparteix feinetes que han d’anar fent. D’aquesta manera destaca l’autonomia. No obstant crec que si fes grups heterogenis, pot ser els alumnes s’ajudessin uns als altres. Podria ser fins i tot més motivador. Ell a la vegada es posa a la mateixa altura del nen (suposo que perquè així el nen no se sent inferior si no de igual importància). Pel que fa a l’avaluació, realitza co-avaluacions, en les quals els mateixos alumnes son partícips d’aquesta, adonant-se del que han aprés.  

Una de les emocions que més treballa, segons el documental, és l’empatia. Una emoció molt complicada. Ell aprofita els conflictes que sorgeixen per, a partir del diàleg i la reflexió, posar-se al lloc de l’altre. Amb els conflictes personals ell traballa de manera individualitzada amb cada nen. Dóna confiança als seus alumnes. 

El tema emocional, cal dir, que el treballa i li dóna molta importància a les experiències de cada nen, els escolta, no amaga el tema com si no existís, si els nens volen parlar-ho ho deixa.

Per acabar diré com he dit abans, que existeixen molts models de mestres, segurament cada mestre tingui el seu propi. No cal posar-se en bàndol o un altre, si no que hem d’agafar el que creiem que és millor i fer-ho el millor possible, sempre estan segurs i còmodes amb el que fem. Cada dia, aprendrem d’una persona i cada cosa ho podríem aplicar a la nostra aula. 

El vídeo es pot veure al següent link:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=U8AKTL5LP6I
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=U8AKTL5LP6I

CARPETA D'APRENENTATGE: LA FAMÍLIA

TEMA 2: LA FAMÍLIA

QUÈ ENTENS PER FAMILIA?

Ja hem acabat el primer bloc. Tot i que podríem continuar dies i setmanes parlant de les emocions, hem de deixar-ho un poc de banda per continuar amb el temari. El nou bloc parlarà de famílies.

Avui a classe la temàtica ha set molt semblar a la del primer dia. Què entens per família? Què és per a tu la família? Com amb les emocions, pareix una pregunta fàcil, però amaga alguna cosa. La família. La meva família és genial. Me’ls estimo moltíssim a tots. Sóc molt feliç. Però conec a altres tipus de famílies en les que no ho tenen tan bé com jo. Que han perdut pares o mares i segueixen sent famílies. Ara si que estic embolicada....

No vaig saber fer una definició. Jo vaig dir paraules: unió, protecció, ajuda... però no les sabia lligar així que vaig esperar a que les meves companyes ho fessin per després fer una definició conjunta. Elles també tenien dubtes, però finalment sí varen fer una definició.

Finalment entre tot el grup varen decidir que família la definiríem com el grup d’individus vinculats per aspectes jurídics, afectius i/o biològics, on cadascú adopta un rol, i comparteixen unes normes comunes per facilitar funcions de socialització, desenvolupament i protecció.

El component que no podia faltar en aquesta definició era el de afecció. És igual si el teu pare es biològic o no, si t’han adoptat o t’has criat amb els teus avis. Per a mi la família es la persona que et cuida. La família pot ser un amic.

Actualment la família passa per una llarga evolució la qual en dóna a conèixer multitud de tipus de família: monoparentals, famílies nombroses, d’un sol fill, parelles de fet, fills amb pares separats, fills adoptats, famílies d’acollida, pares adolescents...

Tots aquestos tipus de família (i més que n’hi ha) tenen els mateixos drets per tenir un fill, sempre i quan l’estimin i compleixin les seves obligacions com a pares.

Avui acabaré aquí la meva entrada concloent que és igual com sigui una família sempre i quan es respectin els drets de tots i es visqui en harmonia.

ESTABLECER LÍMITES, ESTRUCTURA Y EXPECTATIVAS

Per fer una reflexió sobre aquest tema, m’he informat llegint el capítol 5é: La necesidad de establecer límites, estructura y espectativas, del llibre"Las necesidades básicas de la infancia.Lo que cada niño o niña necesita para vivir, crecer y aprender". M’he trobat que moltes de les idees que tenia en ment, són iguals, però llegint aquest capítol ara ho teng tot més clar.

Establir diferents límits i normes, és un debat que segueix candent des de fa molts d’anys. Tot i així cal dir que aquestos límits estan molt lligats i comencen amb la cura afectiva.

Cal dir però, que aquestos aprenentatges són molt importants i s’ha de comprendre el perquè dels límits. No s’han de respectar unes normes només per que hi ha alguna autoritat, si no per que la situació prohibida pot afectar a moltes altres persones. És com si per exemple un de nosaltres ens saltéssim un semàfor en vermell per que no ha policia mirant, la nostra mala conducta pot afectar a un vianant que esta caminant. En molts de casos els nens obeeixen les normes per por als càstigs. En cas que aquesta por sigui exesiva, pot ser acabi en frustració i inhibició. Em sorprèn les repercussions que poden existir si no s’apliquen bé els limits, ja que en aquest capitol diu que els nens que aprenen els límits a partir de la por, son més bulnerables a la beguda, pot ser la seva autoestima i confiaça es desvaneix poc a poc.

No obstant, això no vol dir que no s’ha de impartir disciplina, si no que que la forma que dóna millors resultats tant a curt com a llarg termini és aquella que es considera un ensenyament. Mostrant afectivitat i confiança, reflexionant sobre el que s’ha fet. Pot ser que una mirada de desaprovació generi més sentiments que un crit. Però per a que això sigui possible també has de donar mirades d’aprovació.

Per altra banda, trobem el càstig físic. Això no es disciplina. En la meva opinió l’unic que fas és que el nen sigui molt vulnerable. Debilita la imatge del nen. El nen que reb aquest tipus de càstig, ho pagarà en un futur, amb els companys o societat. Bé no m’agrada aquest tipus de càstig, així que no en parlaré més.

Sempre he pensat, i després de llegir el capitol la meva idea es reforça, que la millor manera és el diàleg. Xarrar, explicar donant-li a entrendre el que passa, el perquè estàs demanant alguna cosa. Per exemple l’altre dia, la meva neboda volia anar a jugar a la terra, però no volia possar-se les sabates, així que jo li vaif dir: ‘’ Sara, jo porto les sabates posades, la mare i la avia també, si vols anar a jugar te les has de posar, si no et podries fer mal.’’ Ella ho va entendre i se les va posar.

Crec que el més complicat és que les persones adultes no ens hem d’acomodar. Si demanem disciplina també hem de complir les normes que imposem. Si al cas anterior jo anés a jugar amb la meva neboda sense sabates, podria crear una discoherència cognitiva. Sempre des de l’afecte hem d’expliacar i donar respostes a les seves preguntes. Els adults son un model de conducta a seguir, per tant hem d’anar alerta amb el que fem, amb el que diem i com ho diem.

Clar està que no és una tasca fàcil, doncs el que intentem és frenar els seus impulsos, per tant hem de explicar el per què i començar molt aviat. Quan son petits, els hi fem gestos d’aprovació o no i comunicació no verbal. El to de veu també és molt important, sempre ha se ser tendre i d’afecció.

El nucli de una perspectiva didàctica de la disciplina es troba en les expectatives.  Expectatives que poden motivar o bé desmotivar als nens. En un principi els nens seguiran unes pautes de comportament per agradar als pares i a la gent del voltant. No obstant, si les expectatives dels pares son molt elevades el nen pot sentir-se desmotivat i trist. Les expectatives dels pares haurien de ser que aprenguin a l’escola i que compleixin els objectius que a ells li agraden, sempre sense imposar. Per altra banda també han de voler que els seus fills sentin curiositat per coneixer el mon i experimentar amb ell. Està clar, un altre cop, que l’actitud dels pares és vital.

Per a concloure, crec que cada família ha de ser un equip i treballar a la par. Que les normes, límits i expectatives siguin les mateixes. Per altra banda no han de forçar als nens a fer el que els pares volen, tot el contrari, han d’entendre el seu mon interior, escoltar-los, deixar-los parlar, decidir i no imposar. 

DOS MODELS DE FAMÍLIA

Després d’haver llegit l’article de Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida: ‘’Retrato de dos modelos de familia’’ puc dir que cada cop tenc més clar els tipus de família que existeixen, no obstant ells ens parlem de dos models. Models que afectaran el desenvolupament del nen i per tant les seves emocions i la percepció del mon que els envolta.

Tot i que existeixen més models, aquest article ens parla de dos, per una banda, trobem el model hiperprotector i el model democràtic -permissiu.

El model hiperprotector, com el nom indica es dona quan els pares protegeixen als fills. Protegir és una necessitat, tant per al fill, que sobretot a les primeres edats necessita ajuda per dur a terme el seu desenvolupament, com pels pares, que han de sentir que protegeixen al seu fill per sentir-se complerts. No estan parlant de no protegir, si no de protegir massa. Es dona quan l’autonomia del nen es veu disminuïda, i per quasi tot depenen dels seus pares, per tant no aprenen a resoldre conflictes ni a raonar. Raonar és molt important i és una cosa que s’ha de fer des de ben petit. Raonar i donar la teva opinió, aprendre a no tenir raó es aprendre a créixer si com a pare no deixes que el teu fill s’equivoqui o rectifiqui, estàs fent que el teu nen no es relacioni o que li costi més. A més aquest model provoca que cada cop el nen tingui més ganes de no fer res. Els pares permissius acaben fent tot el que vol el nen, aquestos nens n tenen deures ni tasques i no tampoc volen tenir-les, jo crec que fins i tot deixen de valorar les coses tan importants per als nens. Pot ser fins i tot tingui problemes per socialitzar-se a mesura que creixi, ja que en cas que les coses no passin com ell vol, es frustri.

Per altra banda trobem el model democràtic- permissiu. En aquest cas els pares volen mantenir una relació amb el seu fill amb el mateix nivell jeràrquic. Es dona quan els pares volen ser amic, i com el nom indica, els pares permeten moltes coses als seus nens. Això provoca que de vegades el fill s’ensoti amb la seva. És molt important que els pares no s’oblidin que ells son l’autoritat, que el seu fill depèn d’ells i que segons l’eduquin serà d’una o d’un altra manera. No obstant mantenir una rica comunicació entre pares i fills es fonamental així com deixar que s’equivoquin i raonar sobre aquest error, es per tant que el paper passa a ser a guia.

També és fonamental establir unes normes, normes no només per als fills si no per a tots els que visquin a la casa. Normes que s’han de complir per viure en harmonia i sobretot consensuades en grup. Quan aquestes normes no es compleixen no s’ha de permetre o ‘’passar’’ s’ha de parlar i justificar per què ha passat.

La conseqüència més negativa, però, d’aquest model es donarà en un futur quan el fill hagi d’adartar-se a la societat, sortir de casa i complir les normes de l’escola, de la societat real. Si no ho ha treballat a casa, si les coses no son com a casa seva pot crear-li descoherències cognitives i frustracions.

Per a concloure amb aquest article, diré que són dos models molt diferents. Podria dir-se que oposats, però tenen una cosa en comú i son les repercussions o conseqüències per al desenvolupament del nen. Està clar que si no aprèn a estar així en la petita societat que és la família, tampoc podrà estar-ho sense problemes al mon real. Però tot això no es culpa seva, es culpa de que la seva família no ha sabut posar-li normes i límits.

Com a futura mestre cal dir, que a l’escola no hem de ser tampoc iguals, no hem de permetre alguns comportaments, hem d’aprendre a dir no a algunes accions i sempre buscar una justificació correcta i coherent per al nen.

Per finalitzar, és important reflexionar sobre la importància dels primers aprenentatges dels nens però sobretot, en aquestos casos, sobre quin model és el més adient i fa servir la persona que acompanya a aquest infant. El seu desenvolupament en certa mesura depèn de com l’eduquem i com visqui la realitat familiar.

UN LUGAR DONDE QUEDARSE

Aquesta pel·lícula tracta sobre una jove parella que espera el seu primer fill i recorre Estats Units buscant el lloc ideal per quedar-se i crear una família.

Quan Burt (John Krasinski) i Verona (Maya Rudolph) s'assabenten que van a tenir un nen, sofreixen una crisi de pànic: no suporten el lloc on viuen, creuen que les condicions no son optimes per criar a un nen. Per tant demanen ajuda als peres de Burt, però aquestos són apunt són a punt de mudar-se i no podrien comptar amb la seva ajuda.

Aquí es quan començen la seva aventura, decideixen emprendre un viatge a la recerca d'un lloc per fer arrels i criar un nen i de pas, visiten a una sèrie de parents i amics. Aquestos parents es caracteritcen per ser ben diferents amb models totalment extremistes.

Durant la pell·lícula poden veure els diferents tipus de amília que hi ha, situacions que viuen i fins i tot podríem comprendre el concepte de família per a moltes persones. Molts poden sentir-se part d’algun tipus d’aquelles famílies per que actuen igual.

Durant el transcurs d’aquest viatge els protagonistes se’n adonen que no existeix una família perfecta nbi tan sols poden aprendre a ser una família perfecta. Si no que ells mateixos han de reflexionar sobre el que volen a la família que volen crear i no pas guiar-se per els seus amics i parent. Sempre està bé tenir una ajuda, però has d’estar ben segur de com ets tu, com és la teva parella i com vols que sigui el teu fill.

El missatge més revelador que m’ha donat ‘’Un lugar donde quedar-se’’ és que els pares han de cooperar, han de ser un equip i decidir les coses conjuntament. També que per educar el més important no és on et trobis o les disposicions econòmiques i materials si no, estimar-se al fill, tenir cura de les seves necessitats i acompanyar-los en el seu desenvolupament per que quan siguin grans puguin ser independents.

Per últim dir que m’ha paregut una comèdia entretinguda i divertida que recomano. Pots veure reflectit i riure i aprendre dels teus errors. També dir que en una família és més important mantenir els vincles forts i mantenir durant aquest viatge, voluntat per ser el millor pare o mare. 

CARPETA D'APRENENTATGE: LES EMOCIONS

TEMA 1: LES EMOCIONS

LES EMOCIONS 1

Quan vaig veure per primera vegada el nom de l’assignatura al moodle el meu cap ràpidament va fer una pensament de oh, que guai, estudiarem les emocions. Però poc a poc passaven les primeres classes, el meu cap anava dient-me: Maria estàs molt perduda.

La veritat és que realment mai he treballat el tema de les emocions, se que existeixen i que moltes son vitals, que les necessitem i que estan dins del cos de cadascú. També crec que tot i que tots podem tenir les mateixes emocions en un moment determinat, cadascú les manifesta d’una manera única i particular. Això ens fa únics.

Per tant, al veure el nom varem despertar sensacions com nerviosisme, curiositat... Son sensacions m’han acompanyat durant tot el curs i que algunes, com la de curiositat, encara hem ronda pel cap. Ja que crec que aquet és un tema molt ampli.

De tota manera aquesta assignatura no només parlarà de les emocions, si no que també de la societat. Bé, jo crec que aquestos temes tenen molta relació. Les emocions les pots viure tot sol, però compartir-les crec que és molt més beneficiós. També crec que les emocions sempre surten del nostre cos d’una manera o un altra, de vegades fins i tot sense que ens adonem. És a dir, n’hi ha dies que te pots enfadar i tot i que no vulgues demostrar-ho la cara et delata, però no sols la cara si no els gestos i la teva forma de ser canvia i la gent del teu voltant ho nota i ho pateix, d’una manera o un altra.

L’objectiu principal que em plantejo amb aquesta nova assignatura és, aprendre el màxim possible; xopar-me d’aquesta assignatura per poder fer servir aquestos aprenentatges a la vida real, no només a l’escola si no en la meva vida, amb els meus amic i familiars.

El primer dia de classe el mestre ens va parlar d’aquestos dos grans conceptes: societat i emoció. La societat, tots varem poder dir alguna paraula, alguna definició... Ens varem poder defendre. Després ens varem fer la pregunta de ‘’què són les emocions?’’ totes ens varem quedar un poc capgirades.  El que enteníem per emocions ho explicàvem dient sentiments. ‘’Bé, i què són els sentiments?’’. Ho sabem, no, no ho sabem, ho sentim. La meva reflexió va ser que els sentiments es senten, no s’expliquen. Sabia, però que aquesta no era una resposta vàlida. Maria algun dia seràs mestres, és molt important que ho puguis expressar, em deia a mi mateixa. Però no, no hi havia manera. Tenia una resposta al cap, però era incapaç de treure-la amb paraules.


Aquesta assignatura que m’ajudarà a comprendre la importància d’aquelles coses que sentim i encara no sabem explicar em sembla molt interessant i molt important per a l’educació no sols infantil o primària si no, l’educació de la vida, per a tots.

Va sorgir una altra pregunta: quines son les emocions primàries?. Primàries. Vaig pensar, que significava aquella paraula. Després entre tots varem coincidir que eren aquelles emocions que eren necessàries per a la supervivència de l’espècie. I després de llegir un capítol del llibre de Sílvia Palou Vicens (2004) Emociones primarias i su alquímia. En Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infancia: Propuestas educativas (111-126) Barcelona. Graó, ens va quedar tot més aclarit.

Les emocions primàries són cinc i son: L’amor, la ràbia, la por, la tristesa i l’alegria.

La ràbia és necessària per la supervivència. Sí ho és, al principi no comprenia perquè però ara crec que de la ràbia aprenem, que hi ha diferents tipus de ràbia i que per viure en societat es important aprendre a ‘’tolerar’’ aquesta ràbia.

L’amor, el que tots anhelem i desitgem. Crec en l’amor, crec que és el motor que mou el mon. Però no crec que aquest sentiment només es pugi tenir amb una persona. Per exemple, hi ha gent que amb el seu treball es feliç no necessita res més, el seu amor no és cap a una persona, si no cap a una afició. De tota manera a la lectura ens parla de diferents tipus d’amor: amor immadur és aquell on dues persones esdevenen dependents una de l’altra, en canvi, l’amor madur es podria resumir amb la frase “t’estim perquè m’estimes”. Té en compte la responsabilitat que representa aquesta unió, assumeix la necessitat de tindre cura de l’altra persona i es preocupa per conèixer-la per poder respectar-la. Però mai es perd de vista la pròpia identitat.

La por, que ens ajuda a defensar-nos. Una persona sense pors, pot ser un perill. Ens ajuda a alertar-nos de les coses que poden ser perilloses o fer-nos mal. És important que amb el pas del temps ens adonem de quines son les nostres pors i de com superar aquelles que podrien millorar la nostra vida.

La tristor, tot i que de vegades pugui confondre`s amb la ràbia o la por, és un sentiment que també es vital i necessari. Crec que hem de tenir dies tristor per després tenir dies més feliços.

L’alegria sens dubte, és un sentiment necessari per viure. Hem de trobar a aquelles persones que ens facin sentir aquest sentiment i viure en harmonia.

Tots aquestos sentiment afloren quan ens relacionem, o ens socialitzem amb altres persones o àmbits, per això estan tan relacionats aquestos dos conceptes: societat i emocions.

LES EMOCIONS 2

Durant aquestes primeres sessions les emocions estan xopant tot el nostre nou aprenentatge. Com que durant els dies anteriors teníem tants dubtes sobre les emocions varem decidir crear una definició ‘’nova’’. No nova, si no, escriure el nosaltres enteníem per emoció. No va ser una tasca fàcil, doncs vam haver d’informar-nos i cercar diferents definicions via Internet, biblioteques, articles etc...

Aquell dia, varem arribar totes a classe amb la nostra cerca i la nostra petita definició sobre emoció. Després vàrem debati sobre quines coses eren més importants i entre totes varem crear aquesta completa definició.

Emocio: Resposta a un estímul intern o extern que provoca una alteració de l’ànim de manera involuntària o conscient, intensa i de poca durada que crea una sensació agradable o desagradable que es manifesta en alteracions psicofisiològiques i expressions físiques en funció de la interpretació subjectiva de l’individu influenciat pel seu context cultural o context immediat.

un moment una sensació que et provoca un canvi en la teva forma de estar o comportament immediat. Aquest estímul pot venir per via interna (un pensament, un record...) o via externa (unes paraules, veure alguna cosa...). Aquestos fets poden generar un canvi en el teu estat d’ànim, i es veuran, com vaig dir a la primera entrada, en els teus gestos o expressions i fins i tot en la teva manera d’estar. No tots les persones, tenen una mateixa emoció en un temps determitat, doncs som persones úniques, i hem viscut diferents coses i formes diferents, per la qual cosa sentirem i ens expressarem de diferent manera.

Un altra activitat que ens van proposar va ser cercar definicions del mateix llibre de la primera entrada (Sílvia Palou Vicens (2004) Emociones primarias y su alquímia. En Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infancia: Propuestas educativas (111-126). Barcelona: Graó.)  Havíem de cercar una frase de cada emoció primària i justificar per que l’hem triada.

POR

- Ser prudente no quiere decir ser cobarde, si no reducir el riesgo al máximo. Con exeso no pernite abanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracaos.

Vaig decidir que aquesta definició era la més encertada perquè qui no te por, pot fer coses perilloses i acabar-les en fracàs. El nen que no te por de saltar d’una finestra, pot romprer´s una cama. Però no només per això. Les teves accions no només t’afecten a tu, si no també a les persones que t’envolten. De vegades la teva por no es només per tu, si no pel que passaria a aquestes persones si a tu et passés alguna cosa greu.

AMOR

- Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres y madres, debemos tenerlo siempre presente.

Per moltes persones (jo inclosa) crec que en la vida ens em d’enamorar, hem de sentir-nos estimats per algú especial. Moltes vegades quan estimam algú canviem moltes coses per aquesta persona. Crec que no hem de tenir por de dir que estimem, tant als nostres amics, familiars i parelles. Hem de donar tendresa a totes les persones que ens envolten.

ALEGRIA

- Es una buena experiencia de juego exitarse, alterarse, probar el proio límite de locura y volver de nuevo a la serenidad, a encontrar el equilibrio. Si hemos jugado a ello antes, tendremos más herramientas para la vida real.

Per a mi aquesta frase vol dir explorar. Explorar els nostres extrems, les sensacions, fer locures, coses que no faries en altres moments i aprendre d’aquestes experiències sempre des del costat més positiu. Aprendre a trobar el costat positiu de les coses. Totes les experiències tenen ens ajudaran en un moment determinat per això hem de valorar-les i trobar el costat positiu.

TRISTESA

- Preguntarnos qué nos aporta la situación que estamos viviendo. Las crisis o los momento difíciles son momentos de cambio, de aprendizajes importantes, aun que sean duros.

Aquest està molt relacionat amb el anterior, tot i que és difícil de les coses tristes, negatives també s’aprèn. Pot ser tot d’una no te n’adonis, o bé, estàs cegat per la felicitat que has pogut sentir abans, però amb el temps aprenen que perdre ens ajuda a lluitar i seguir endavant, que som més forts del que creiem. Hem d’aprendre de tots els moment s i situacions per que aquestos també ens ajuden a créixer.

RÀBIA

- Convencer con explicaciones cuando uno está fuera de si, no sirve de nada, aún puede irritar más.

Aquesta definició l’he agafat per que em recorda molt a mi, i a la meva manera de ser. Jo en molt poques ocasions m’enfado i m’enrabio, però quan em passa, necessito uns minuts d’estar tota sola i pensar. Quan ve gent a explicar-me coses el meu cap es nubla. Por ser, estic tant capficada amb el meu pensament, que no accepto res més. Per tant crec que el millor es donar temps per pensar, per a que la mateixa persona se n’adoni que no ho està fent bé. Donar aquest punt de confiança. Pot ser després la mateixa persona demani disculpes, o entén el que ha fet malament.

LES EMOCIONS 3

Avui a classe hem vist un vídeo que tracta sobre el desenvolupament afectiu i social dels nens d’es del naixement. Era un vídeo reportatge on es mostraven la reacció de diversos estímuls i en diferents nens. És estimulant veure com un mateix estímul pot crear reaccions tan diferents en nens de la mateixa edat. Sembla que els nens a simple vista son només nens, que encara no han de tenir vivències que facin que et manifestis d’una o un altra forma davant d’un esdeveniment, però penso que és quan ets un nen on et fas com a persona. És a dir la teva essència es crea amb els recors i vivències d’infantessa.

Puc dir, però, que durant el vídeo he vist coses que ja sabia, coses que, o bé, estem estudiant ara mateix o que hem estudiat al quadrimestre anterior. De tota manera això ens ha servit com a punt de partida per comprendre tot el vídeo a més d’un breu repàs dels coneixements que ja sabíem.

Al començament del vídeo parla sobre els reflexos. Els reflexos son respostes en forma de moviments, aquestos son involuntaris. Serveixen per adaptar-se al món i protegir-se. El que no sabia dels reflexos, és que són les primeres expressions dels nens. El nen ens parla a partir dels moviments i aquestos en un primer moment son reflexos, el fet de posar-se els objectes o la mà a la boca, el succionar qualsevol cos que vagi a la boca... totes aquestes manifestacions ens vénen a dir com està l’infant.

A conseqüència d’aquestos reflexes, sorgeixen els vincles afectius. En un primer moment són els pares qui van a complir les necessitats dels seus nens. Per tant creen una relació única entre ells. Durant el vídeo parlen que la primera figura d’afecte, que es consolida durant els dos primers anys, és la mare ja que en molts de casos és la que li dona pit i per tant li assegura la supervivència. De tota manera, els objectius de la figura d’afecte, a part de assegurar la supervivència, són: crear un clima de seguretat, estimar i demostrar-ho, desenvolupar una comunicació....

Aquestes primeres relacions faran que el nen es desenvolupi d’una manera o d’un altra donant més importància i valors al que els pares li han ensenyat per tant hem d’anar amb molta cura amb la nostra forma d’actuar, no només amb els nens si no amb la nostra societat. Durant el vídeo també parla del rol dels pares. Ja que com he dit abans la forma de ser dels pares te a veure molt amb el desenvolupament del nen. Els pares més permissius, protectors i que volen satisfer a la primera els desitjos dels nens, tot i que ho facin amb la millor fe del mon estan fent que els seus nens no es plantegin reptes per aconseguir les coses, que no lluitin o busquin alternatives per la seva banda.

Tot i així la persona, en aquest cas el nen petit, també decideix com ho vol fer. Per això de vegades hi ha tanta diferència entre germans. El vídeo parla que els nens que utilitzen més la part dreta del cervell són més actius, pel contrari els que fan més ús de la part esquerra son més tranquils.

Per últim, aquet vídeo m’ha aportat nous coneixements, sobretot quan ha parlat de les emocions morals. Durant aquestes primeres setmanes de classe hem parlat de les emocions primàries. Però les morals... Jo mai ho havia sentit. Les emocions morals sorgeixen cap als dos anys i són l’orgull i la vergonya.  Sorgeixen quan el nen se n’adona que representen un ser únic, quan passen l’etapa de l’egocentrisme i senten la vida des del seu punt de vista, tan únic com ell mateix. També sorgeix amb la creació del seu autoconcepte i per tant les seves metes per aconseguir sentir-se bé amb ells mateixos.  Aquestes dos emocions actuen com a reguladors de les motivacions personals.

Ja per acabar m’agradaria reflexionar sobre la importància de l’adult durant aquestos primer anys d’experimentació d’emocions. L’adult és un guia, però també es un reflex per al nen. El nen el copiarà. Per això hem d’ajudar a conèixer i experimentar totes les emocions però sobretot hem d’ajudar a regular-les.