CARPETA D'APRENENTATGE: LA FAMÍLIA

TEMA 2: LA FAMÍLIA

QUÈ ENTENS PER FAMILIA?

Ja hem acabat el primer bloc. Tot i que podríem continuar dies i setmanes parlant de les emocions, hem de deixar-ho un poc de banda per continuar amb el temari. El nou bloc parlarà de famílies.

Avui a classe la temàtica ha set molt semblar a la del primer dia. Què entens per família? Què és per a tu la família? Com amb les emocions, pareix una pregunta fàcil, però amaga alguna cosa. La família. La meva família és genial. Me’ls estimo moltíssim a tots. Sóc molt feliç. Però conec a altres tipus de famílies en les que no ho tenen tan bé com jo. Que han perdut pares o mares i segueixen sent famílies. Ara si que estic embolicada....

No vaig saber fer una definició. Jo vaig dir paraules: unió, protecció, ajuda... però no les sabia lligar així que vaig esperar a que les meves companyes ho fessin per després fer una definició conjunta. Elles també tenien dubtes, però finalment sí varen fer una definició.

Finalment entre tot el grup varen decidir que família la definiríem com el grup d’individus vinculats per aspectes jurídics, afectius i/o biològics, on cadascú adopta un rol, i comparteixen unes normes comunes per facilitar funcions de socialització, desenvolupament i protecció.

El component que no podia faltar en aquesta definició era el de afecció. És igual si el teu pare es biològic o no, si t’han adoptat o t’has criat amb els teus avis. Per a mi la família es la persona que et cuida. La família pot ser un amic.

Actualment la família passa per una llarga evolució la qual en dóna a conèixer multitud de tipus de família: monoparentals, famílies nombroses, d’un sol fill, parelles de fet, fills amb pares separats, fills adoptats, famílies d’acollida, pares adolescents...

Tots aquestos tipus de família (i més que n’hi ha) tenen els mateixos drets per tenir un fill, sempre i quan l’estimin i compleixin les seves obligacions com a pares.

Avui acabaré aquí la meva entrada concloent que és igual com sigui una família sempre i quan es respectin els drets de tots i es visqui en harmonia.

ESTABLECER LÍMITES, ESTRUCTURA Y EXPECTATIVAS

Per fer una reflexió sobre aquest tema, m’he informat llegint el capítol 5é: La necesidad de establecer límites, estructura y espectativas, del llibre"Las necesidades básicas de la infancia.Lo que cada niño o niña necesita para vivir, crecer y aprender". M’he trobat que moltes de les idees que tenia en ment, són iguals, però llegint aquest capítol ara ho teng tot més clar.

Establir diferents límits i normes, és un debat que segueix candent des de fa molts d’anys. Tot i així cal dir que aquestos límits estan molt lligats i comencen amb la cura afectiva.

Cal dir però, que aquestos aprenentatges són molt importants i s’ha de comprendre el perquè dels límits. No s’han de respectar unes normes només per que hi ha alguna autoritat, si no per que la situació prohibida pot afectar a moltes altres persones. És com si per exemple un de nosaltres ens saltéssim un semàfor en vermell per que no ha policia mirant, la nostra mala conducta pot afectar a un vianant que esta caminant. En molts de casos els nens obeeixen les normes per por als càstigs. En cas que aquesta por sigui exesiva, pot ser acabi en frustració i inhibició. Em sorprèn les repercussions que poden existir si no s’apliquen bé els limits, ja que en aquest capitol diu que els nens que aprenen els límits a partir de la por, son més bulnerables a la beguda, pot ser la seva autoestima i confiaça es desvaneix poc a poc.

No obstant, això no vol dir que no s’ha de impartir disciplina, si no que que la forma que dóna millors resultats tant a curt com a llarg termini és aquella que es considera un ensenyament. Mostrant afectivitat i confiança, reflexionant sobre el que s’ha fet. Pot ser que una mirada de desaprovació generi més sentiments que un crit. Però per a que això sigui possible també has de donar mirades d’aprovació.

Per altra banda, trobem el càstig físic. Això no es disciplina. En la meva opinió l’unic que fas és que el nen sigui molt vulnerable. Debilita la imatge del nen. El nen que reb aquest tipus de càstig, ho pagarà en un futur, amb els companys o societat. Bé no m’agrada aquest tipus de càstig, així que no en parlaré més.

Sempre he pensat, i després de llegir el capitol la meva idea es reforça, que la millor manera és el diàleg. Xarrar, explicar donant-li a entrendre el que passa, el perquè estàs demanant alguna cosa. Per exemple l’altre dia, la meva neboda volia anar a jugar a la terra, però no volia possar-se les sabates, així que jo li vaif dir: ‘’ Sara, jo porto les sabates posades, la mare i la avia també, si vols anar a jugar te les has de posar, si no et podries fer mal.’’ Ella ho va entendre i se les va posar.

Crec que el més complicat és que les persones adultes no ens hem d’acomodar. Si demanem disciplina també hem de complir les normes que imposem. Si al cas anterior jo anés a jugar amb la meva neboda sense sabates, podria crear una discoherència cognitiva. Sempre des de l’afecte hem d’expliacar i donar respostes a les seves preguntes. Els adults son un model de conducta a seguir, per tant hem d’anar alerta amb el que fem, amb el que diem i com ho diem.

Clar està que no és una tasca fàcil, doncs el que intentem és frenar els seus impulsos, per tant hem de explicar el per què i començar molt aviat. Quan son petits, els hi fem gestos d’aprovació o no i comunicació no verbal. El to de veu també és molt important, sempre ha se ser tendre i d’afecció.

El nucli de una perspectiva didàctica de la disciplina es troba en les expectatives.  Expectatives que poden motivar o bé desmotivar als nens. En un principi els nens seguiran unes pautes de comportament per agradar als pares i a la gent del voltant. No obstant, si les expectatives dels pares son molt elevades el nen pot sentir-se desmotivat i trist. Les expectatives dels pares haurien de ser que aprenguin a l’escola i que compleixin els objectius que a ells li agraden, sempre sense imposar. Per altra banda també han de voler que els seus fills sentin curiositat per coneixer el mon i experimentar amb ell. Està clar, un altre cop, que l’actitud dels pares és vital.

Per a concloure, crec que cada família ha de ser un equip i treballar a la par. Que les normes, límits i expectatives siguin les mateixes. Per altra banda no han de forçar als nens a fer el que els pares volen, tot el contrari, han d’entendre el seu mon interior, escoltar-los, deixar-los parlar, decidir i no imposar. 

DOS MODELS DE FAMÍLIA

Després d’haver llegit l’article de Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida: ‘’Retrato de dos modelos de familia’’ puc dir que cada cop tenc més clar els tipus de família que existeixen, no obstant ells ens parlem de dos models. Models que afectaran el desenvolupament del nen i per tant les seves emocions i la percepció del mon que els envolta.

Tot i que existeixen més models, aquest article ens parla de dos, per una banda, trobem el model hiperprotector i el model democràtic -permissiu.

El model hiperprotector, com el nom indica es dona quan els pares protegeixen als fills. Protegir és una necessitat, tant per al fill, que sobretot a les primeres edats necessita ajuda per dur a terme el seu desenvolupament, com pels pares, que han de sentir que protegeixen al seu fill per sentir-se complerts. No estan parlant de no protegir, si no de protegir massa. Es dona quan l’autonomia del nen es veu disminuïda, i per quasi tot depenen dels seus pares, per tant no aprenen a resoldre conflictes ni a raonar. Raonar és molt important i és una cosa que s’ha de fer des de ben petit. Raonar i donar la teva opinió, aprendre a no tenir raó es aprendre a créixer si com a pare no deixes que el teu fill s’equivoqui o rectifiqui, estàs fent que el teu nen no es relacioni o que li costi més. A més aquest model provoca que cada cop el nen tingui més ganes de no fer res. Els pares permissius acaben fent tot el que vol el nen, aquestos nens n tenen deures ni tasques i no tampoc volen tenir-les, jo crec que fins i tot deixen de valorar les coses tan importants per als nens. Pot ser fins i tot tingui problemes per socialitzar-se a mesura que creixi, ja que en cas que les coses no passin com ell vol, es frustri.

Per altra banda trobem el model democràtic- permissiu. En aquest cas els pares volen mantenir una relació amb el seu fill amb el mateix nivell jeràrquic. Es dona quan els pares volen ser amic, i com el nom indica, els pares permeten moltes coses als seus nens. Això provoca que de vegades el fill s’ensoti amb la seva. És molt important que els pares no s’oblidin que ells son l’autoritat, que el seu fill depèn d’ells i que segons l’eduquin serà d’una o d’un altra manera. No obstant mantenir una rica comunicació entre pares i fills es fonamental així com deixar que s’equivoquin i raonar sobre aquest error, es per tant que el paper passa a ser a guia.

També és fonamental establir unes normes, normes no només per als fills si no per a tots els que visquin a la casa. Normes que s’han de complir per viure en harmonia i sobretot consensuades en grup. Quan aquestes normes no es compleixen no s’ha de permetre o ‘’passar’’ s’ha de parlar i justificar per què ha passat.

La conseqüència més negativa, però, d’aquest model es donarà en un futur quan el fill hagi d’adartar-se a la societat, sortir de casa i complir les normes de l’escola, de la societat real. Si no ho ha treballat a casa, si les coses no son com a casa seva pot crear-li descoherències cognitives i frustracions.

Per a concloure amb aquest article, diré que són dos models molt diferents. Podria dir-se que oposats, però tenen una cosa en comú i son les repercussions o conseqüències per al desenvolupament del nen. Està clar que si no aprèn a estar així en la petita societat que és la família, tampoc podrà estar-ho sense problemes al mon real. Però tot això no es culpa seva, es culpa de que la seva família no ha sabut posar-li normes i límits.

Com a futura mestre cal dir, que a l’escola no hem de ser tampoc iguals, no hem de permetre alguns comportaments, hem d’aprendre a dir no a algunes accions i sempre buscar una justificació correcta i coherent per al nen.

Per finalitzar, és important reflexionar sobre la importància dels primers aprenentatges dels nens però sobretot, en aquestos casos, sobre quin model és el més adient i fa servir la persona que acompanya a aquest infant. El seu desenvolupament en certa mesura depèn de com l’eduquem i com visqui la realitat familiar.

UN LUGAR DONDE QUEDARSE

Aquesta pel·lícula tracta sobre una jove parella que espera el seu primer fill i recorre Estats Units buscant el lloc ideal per quedar-se i crear una família.

Quan Burt (John Krasinski) i Verona (Maya Rudolph) s'assabenten que van a tenir un nen, sofreixen una crisi de pànic: no suporten el lloc on viuen, creuen que les condicions no son optimes per criar a un nen. Per tant demanen ajuda als peres de Burt, però aquestos són apunt són a punt de mudar-se i no podrien comptar amb la seva ajuda.

Aquí es quan començen la seva aventura, decideixen emprendre un viatge a la recerca d'un lloc per fer arrels i criar un nen i de pas, visiten a una sèrie de parents i amics. Aquestos parents es caracteritcen per ser ben diferents amb models totalment extremistes.

Durant la pell·lícula poden veure els diferents tipus de amília que hi ha, situacions que viuen i fins i tot podríem comprendre el concepte de família per a moltes persones. Molts poden sentir-se part d’algun tipus d’aquelles famílies per que actuen igual.

Durant el transcurs d’aquest viatge els protagonistes se’n adonen que no existeix una família perfecta nbi tan sols poden aprendre a ser una família perfecta. Si no que ells mateixos han de reflexionar sobre el que volen a la família que volen crear i no pas guiar-se per els seus amics i parent. Sempre està bé tenir una ajuda, però has d’estar ben segur de com ets tu, com és la teva parella i com vols que sigui el teu fill.

El missatge més revelador que m’ha donat ‘’Un lugar donde quedar-se’’ és que els pares han de cooperar, han de ser un equip i decidir les coses conjuntament. També que per educar el més important no és on et trobis o les disposicions econòmiques i materials si no, estimar-se al fill, tenir cura de les seves necessitats i acompanyar-los en el seu desenvolupament per que quan siguin grans puguin ser independents.

Per últim dir que m’ha paregut una comèdia entretinguda i divertida que recomano. Pots veure reflectit i riure i aprendre dels teus errors. També dir que en una família és més important mantenir els vincles forts i mantenir durant aquest viatge, voluntat per ser el millor pare o mare.