CARPETA D'APRENENTATGE: L'ESCOLA

TEMA 3: L'ESCOLA

L’ESCOLA DEL SEGLE XXI

L’escola del segle XXI hauria de ser una escola que preparés per a la vida. Un lloc que garanteix el benestar del infant durant tot el seu desenvolupament. Per tant, l’escola ha de ser com la segona casa dels nens, un lloc per el descobriment autònom i exploració, però també per sentir-se segur emocionalment. A l’escola del segle XXI hauria d’haver-hi cabuda per tots els nens, però també per a totes les famílies. Escola oberta per a tots.

Com diu Silvia Palou, ha de ser un lloc provocador d’emocions significatives per al nen. On els nens tenen vincles i es relacionen no només amb els companys si no que també amb altres persones adultes i amb els conflictes que poden sorgir.

Per a que totes aquestes coses es pugin dur a terme és molt important tenir en compte el context físic en el qual l’escola es situa, les situacions que viuen les famílies d’aquella zona... però també les seves emocions i motivacions. S’ha de deixar de veure una classe com un tot, per donar pas a una visualització més acurada de cada alumne, més individualitzada. Cadascú te els seus límits i el seu ritme i l’escola del segle XXI l’ha de respectar. Per tant, les emocions tornen a tenir un paper importantísim dintre d’aquesta gran institució.

Des del meu punt de vista, crec que es molt important treballar les emocions des de ben petits, ja que el primer cop que el nen va a l’escola pot sentir-se abandonat pels pares. Els nens quan son petits, viuen a casa i creen un vincle molt fort amb els seus pares i parents. Aquest vincle s’ha se traspassar a l’escola. Clar està, que no serà tan fort com el de la família, però el nen s’ha de sentir tan protegit com a casa. A l’escola totes les interaccions que el nen pugui tenir tant amb el mestre com amb els altres nens son crucials per el seu desenvolupament.

Aquest canvi de estar a casa a anar a l’escola o escoleta, pot suposar angoixes per als nens però també als pares. De vegades són els pares els que tenen més por i aquesta por la transmeten als seus nens. Per tant el que és de gran importància és que hi hagi una coordinació entre l’escola i els mestres i les famílies. Els mestres han de donar suport als pares, sobretot, en els períodes d’adaptació. Han de comprendre que la seva actitud es clau en aquest moment i que ha de deixar anar al nen per a que es pugui desenvolupar i relacionar-se.

Un cop han superat aquesta ‘’separació’’ dels pares, els mestres han de fer un gran treball per estimular totes les capacitats dels nens, sense deixar de banda a cap nen i relacionant les tasques amb els primers continguts. Per exemple cantant cançons dels colors. Durant totes aquestes activitats s’ha de tenir en compte les seves emocions i sensacions. Jo crec que les programacions han de ser obertes, per donar cabuda a tots els imprevistos que poden passar i donar el temps necessari a cadascun.

Per altra banda també hem de tenir en compte l’altre aspecte fonamental, que és la socialització. Per a que hi hagi una socialització autònoma entre nens, l’espai és clau. Espais que provoquin el joc col·lectiu, però amb diferents espais on integrin els gustos de tots els nens. Amb un clima càlid, com a casa.

El centre ha de tenir des del principi la seva filosofia ben clara i que tot l’equip (des dels mestres fins als treballadors de neteja) ha d’anar a la par i treballar per aconseguir el mateix objectiu. Jo crec que en una escola tota la comunitat és ben important. El conserje, ha de ser una persona agradable que doni suport als alumnes i els hi ajudi sempre que necessitin ajuda. Fins i tot proposaria activitats on aquestes persones destaquessin o ajudessin. De vegades anem a buscar persones de fora per fer activitats sense adonar-nos que les tenim al costat. Fer que al centre tots es sentin importants. Tots els mestres haurien decidir i arribar a un acord del que volen treballar i com ho volen fer i sobretot cooperar entre ells fent activitats on els nens de diferents classes col·laborin. I també decidint conjuntament els objectius primordials. Jo com a mestre no posaria molts d’objectiu, penso que hi ha escoles que volen ser molt grans i fer-ho molt bé i es proposen molts d’objectius que després no els poden complir. Jo em decantaria per pocs objectius per claus.

Els que no poden faltar en un centre d’educació del segle XXI són:

-Autonomia: El mestre es converteix en guia i deixa provar, experimentar al nen. Pot equivocar-se, però després haurà de buscar la solució al seu problema. No es tracta de deixar fer, però tampoc d’imposar. Els mestres han de donar més oportunitats als nens per ser autònoms.

-Respectar els ritmes: Aquest objectiu està molt relacionat amb l’anterior. Bé, si deixam de donar les coses fetes, els nens hauran de reflexionar sobre el que estan fent. Com sempre dic, som únics. Tenim gustos diferents i més o menys facilitats en segons quines activitats, per tant, hem de ser pacients i respectar el temps de cada alumne, sempre guiant-lo i donant-li seguretat.

Hi ha molts objectius més, cada escola hauria d’agafar els que més creu que necessita treballar. Però en conclusió cada escola hauria de fer un estudi de les seves necessitats i treballar a partir d’aquestes i els objectius que es plantegin. Obrint les portes a les famílies per oferir ajuda i treballar sempre conjuntament.

No deu ser fàcil però segur que és més gratificant quan tots ens sentim part d’aquesta escola.

TALLER DE LES EMOCIONS

Durant l’etapa escolar, és molt freqüent descobrir noves emocions que sorgeixen de situacions diferents. De vegades ens costa desxifrar el que sentim o com i perque ho fem. Per això és important que l’escola sigui un reforç per aquestes situacions i que doni importància a saber identificar els sentiment així com controlar i regular-los.

Per això m’he proposat plantejar un taller de emocions, bé, són un conjunt d’activitats senzilles que es poden treballar en un dia en forma de taller, o bé fer una activitat cada dia per concloure el tancament d’una sessió o una tutoria...

Per què l’has triat?

Com he dit abans, crec identificar les emocions no es gens fàcil. A l’escola els nens s’enfronten a molts conflictes que hauran de resoldre autònomament. No només parlo de l’escola, a l’ institut i a la vida real també. Però si pel contrari, aprenen a identificar i regular aquestes situacions i emocions, en un futur sabrem com actuar, a acceptar-les i regular-les. Per això he triat aquestes curtes activitats, que poden treballar-se individualment o en grup.

Aspectes a treballar

Per dur a terme aquest conjunt d’activitats m’he propossat uns objectius a complir:

-Identificar les diferents emocions.

- Respectar que cadascú és únic i per tant té i expressa les emocions de diferent manera.

- Fer un previ exercici de regulació de les emocions.

- Comprendre, a partir de situacions fictícies, quines emocions no son correctes.

No obstant aquestos objectius son els fixats per les activitats proposades, però al currículum d’educació primària trobarem d’altres més generals que també reforçaran aquestos mencionats anteriorment.

En què consisteix el taller de les emocions?

Aquesta és una activitat que es desenvoluparà en 5 estacions. En cada estació es treballaran les emocions de diferent manera. Els alumnes es trobaran en un espai obert, on s’haurà explicat com es farà l’activitat i podran anar passant pels diferents ‘’racons’’ o estacions. A continuació explicaré les diferents estacions.

Estació 1: Identifica les emocions.

La mestra responsable d’aquesta estació seurà als nens en rotllana, demanarà que tanquin tots els ulls i que escoltin bé, per que després farà unes preguntes sobre la història.

A continuació contarà una història on hi hagi contingut emocional (un nen que perd al seu canet, el canet que te por, l’alegria que sent al trobar-lo) i a continuació demanarà que obrin els ulls i s’incorporin i els farà preguntes sobre els sentiments que han patit els protagonistes de l’història.

A continuació demanarà que sentirien ells si fossin el nen que ha perdut el ca, o el ca que te por, etc...

Estació 2: El semàfor.

Els nens s’asseuen en cercle i la mestra reparteix tres cartolines a cadascú. Una verda, vermella i taronja. La mestra haurà d’anar llegint situacions que podrien passar a la vida real i que passen a l’escola i els nens han de mostrar la cartolina segons li paregui que la reacció que la mestra conta.

Per exemple la mestra diu: un nen va al supermercat amb la mare. La mare té pressa per que ha de fer el dinar. El nen vol unes llaminadure i com la mare no li vol comprar, es tira pel terra. Els nens hauràn de mostrar una cartolina i explicar per que han elegida aquella.

A continuació la mestra preguntarà que podria sentir la mare, i que farien ells al respecte.

Estació 3: PA-TA-TA

Un alumne surt davant la resta i posa com per que li facin una foto fent una emoció. La resta de companys han de endevinar quina emoció és i justificar si els hi agrada, quan senten aquesta emoció, etc...

Al mateix temps el mestre li fa una foto. Si aquesta activitat es fa amb continuïtat es pot fer un mural que representi les diferents emocions, per consultar-hi si hi ha dubtes.

Estació 4: Classifica les emocions.

A l’aula hi hauran diferents capses amb el nom d’emocions diferents. Els nens hauran d’escriure en un paper les situacions que els hi causen aquelles situacions i les sensacions que tenen al respecte. Cada ratet o bé si es fa a la llarga cada setmana, es poden anar mostrant quines situacions causen aquella emoció i comentar-ho amb la classe i reflexionar el perquè.

Estació5: Emociòmetre

En aquesta estació es farà una manualitat que després es quedarà a l’aula. Consisteix en fer un termòmetre amb cartolina o cartró i decorat amb pintures i gomma eva. La part de dal del termòmetre es posarà una cara contenta i a baix una tristra. I numeros de 10 amb 10 que expressaran el percentatge.

L’activitat consisteix en que cada dia i segons el moment, el nen posi una foto seva al percentatge de felicitat que tingui. El mestre quan vegi que està molt content pot incidir dient: Què t’ha passat avui, perquè estàs tan feliç? Els alumnes podran compartir les seves experiències i emocions amb la resta de la classe.

Bé considero que amb aquestes 5 estacions els nens començaran a identificar les següents emocions i quines sensacions poden produïr-se.

Com veieu, són activitats curtes i senzilles que qualsevol mestre pot aplicar a la seva aula. El material necessari, és barat a l’abast de tots i que es poden trobar a qualsevol escola. L’únic que es necessita son ganes de participar i ensenyar aquest tema que ens envolta a tots: les emocions.

EL PERÍODE D’ADAPTACIÓ

Al començament d’aquest nou tema: l’escola, vaig parlar per sobre el tema del període d’adaptació. I és que començar en un joc desconegut i amb gent desconeguda no es gens fàcil per un nen.

Per explicar l’ importància d’aquest procés, reflexionaré sobre un text, que podria ser una situació quotidiana d’una escolta:

- Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

Durant el període d’adaptació pateixen moltes persones, no només els fills. Per una banda trobem els pares. Cada pare és un mon. Existeixen d’aquestos que ho passaran pitjor que els seus fills quan s’hagin de separar, però també n’hi ha que, tot i que s’estimin molt als seus fills, tenen més coses que fer, com treballar. 

Per aquestos l’escoleta, serà un lloc de guarda i custodia del seu nen. Quan això passi, pot ser passi la situació abans esmentada.

La realitat és que la persona que conviu amb el nen i el seu sentiment de pèrdua, és la mestre, que li donarà suport i seguretat en aquest moment de separació. Per tant el treball del mestre serà qui avaluí l’etapa en la qual es troba el nen.  I ella decidirà quin és el moment per deixar aquest període. El fet de acabar abans d’hora pot provocar que el nen no es desenvolupi emocionalment com pertoca i fins i tot crear un frustració molt greu.

Però per part del pares tampoc és fàcil aquest procés, ja que requereix molt de temps i dedicació també per la seva part. Cosa que en els nostres temps surt molt car. Les empreses no tenen en compte aquest procés i les vacances de maternitat no donen abast per aquest moment de separació. Una mare ha de treballar i en part, ha de deixar al nen a cura d’algun parent o institució. Això, però, no passa a altres països on donen més importància a la criança dels fills amb baixes de paternitat de moltes més setmanes.

En conclusió, penso, que l’escola ha d’explicar amb gran claredat la importància d’aquest període, explicar el seu funcionament, objectius, sempre transparentment. En aquest cas, crec que la mestra no deixa del tot clar la seva explicació. A més l’explicació s’hauria de fer un cop el nen s’apunta en aquesta institució. Per altra banda, els pares o familiars hauran de fer l’esforç de poder dur-ho a terme per que el seu fill comenci la seva escolarització sense angoixes i gaudint de l’experiència que comporta.

EL PAPER DEL MESTRE

Ara que parlem d’escola, hem de parlar de les persones que habiten en elles. Els mestres. Els mestres serien com els pares en una casa. Han d’entendre als seus alumnes, posar-s’hi a la seva pell. Penso que el treball que el mestre fa amb els alumnes molts de cops es veu reflectit en els següents cursos de l’alumne, fins i tot en el seu futur. Tots hem tingut un mestre que ens ha marcat, oi que si?

Doncs bé, per fer la realització d’aquesta entrada i fonamentar-me més sobre el tema he vist un documental ‘’ser y tener’’ que recomano a tots. És un documental on el paper del bon mestre queda més que reflectit. I és que en aquest documental podem veure l’actitud i el vincle amb els alumnes, però també la gestió de l’espai i el temps i el importantíssim treball de les emocions .

Aquest mestre a mi al principi em causava un poc de confusió tot i que ers prou directe i fins i tot autoritari, donava afecció i mostrava tendresa als seus alumnes. El que més m’ha agradat era que tot i que el considerés un mestre autoritari, escoltava als alumnes i els feia reflexionar. Els guia. Fins i tot s’adapta al nivell i ritme de cada alumne. Suposo que ara tots tindreu el mateix caos que jo al cap, ja que estic descrivint a un mestre democràtic. El seu to de veu, però, era fred. No obstant la seva actitud amb els alumnes, per mi, era excel·lent. Davant els conflictes sempre defensa el diàleg, ell mateix fa de mediador i com he dit sense escolta i no jutja. Els fa reflexionar sobre el conflicte i que ells autònomament arribin a un acord.

Jo crec que quan ets mestre has de tenir una metodologia molt clara. És a dir has de fer les coses saben i creien en el perquè les fas. Però tu decideixes quin tipus de mestre vols ser i no cal pas decantar-se amb jo seré... Aquest mestre que jo considero autoritari, tenia coses molt bones, podria dir que fa una barreja de diferents models i li funcionava.

A més aquest mestre té relació directa amb la família. Fet que com ja he explicat en el tema anterior és molt important tant per la pròpia família, com per al nen. Els hi ajuda i dóna consell i fins i tot està tan segur de la seva tasca, que la comparteix. A mi em dona desconfiança quan he de fer un treball i pregunto a alguna mestra com ho fa i no m’ho vol explicar, és com que no està segura de que ho fa bé. Si n’estàs segur de la teva tasca, perquè no compartir-la?

Quant a la gestió de l’espai i del temps, en la meva opinió crec que és correcta. Ell fa diferents grups de nivells similars i reparteix feinetes que han d’anar fent. D’aquesta manera destaca l’autonomia. No obstant crec que si fes grups heterogenis, pot ser els alumnes s’ajudessin uns als altres. Podria ser fins i tot més motivador. Ell a la vegada es posa a la mateixa altura del nen (suposo que perquè així el nen no se sent inferior si no de igual importància). Pel que fa a l’avaluació, realitza co-avaluacions, en les quals els mateixos alumnes son partícips d’aquesta, adonant-se del que han aprés.  

Una de les emocions que més treballa, segons el documental, és l’empatia. Una emoció molt complicada. Ell aprofita els conflictes que sorgeixen per, a partir del diàleg i la reflexió, posar-se al lloc de l’altre. Amb els conflictes personals ell traballa de manera individualitzada amb cada nen. Dóna confiança als seus alumnes. 

El tema emocional, cal dir, que el treballa i li dóna molta importància a les experiències de cada nen, els escolta, no amaga el tema com si no existís, si els nens volen parlar-ho ho deixa.

Per acabar diré com he dit abans, que existeixen molts models de mestres, segurament cada mestre tingui el seu propi. No cal posar-se en bàndol o un altre, si no que hem d’agafar el que creiem que és millor i fer-ho el millor possible, sempre estan segurs i còmodes amb el que fem. Cada dia, aprendrem d’una persona i cada cosa ho podríem aplicar a la nostra aula. 

El vídeo es pot veure al següent link:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=U8AKTL5LP6I
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=U8AKTL5LP6I